El tren de la vergonya

Al Perú tenen la línia de tren més alta del món, al Japó la més ràpida i al Ripollès la més lenta. La mitjana de velocitat entre Ripoll i la frontera francesa ha estat inalterable des de la seva inauguració, l'any 1929. En els darrers anys polítics de tota mena i condició han pretès tancar-la i ha estat la societat civil qui ho ha impedit. De Ripoll fins a Barcelona, si bé la velocitat ha augmentat, els incidents es continuen produint amb assiduïtat i els retards són un mal endèmic. Ara, els alcaldes de les comarques afectades, especialment la Cerdanya, el Ripollès, Osona i el Vallès Oriental, han constituït un lobby per demanar-ne per enèsima vegada el desdoblament. També s'han fet l'enèsima foto plegats, somrients i satisfets perquè des de Madrid els han promès una inversió de 60 milions d'euros per desdoblar alguns trams entre Montcada i Vic abans no acabi la legislatura. El cost total del desdoblament és de 780 milions. Més que una dificultat, jo diria que actualment és una utopia. Només cal repassar les hemeroteques per constatar el mínim interès que desperta aquest servei necessari per a tanta gent. El PSOE, a través de Mercè Sala, va fer tots els possibles per suprimir-la. En contraposició, Álvarez-Cascos va prometre la remodelació total amb grans inversions, promesa incomplerta com totes les del PP. Es podria fer una porra sobre el que es farà abans, si el cobriment de les vies a Girona o l'acondiciament de la línia de Puigcerdà. Recordo quan de jove la utilitzava per anar a Barcelona i calia fer plans amb moltes hores d'antelació per la incertesa del que podria passar: esllavissades, motors que feien figa, catenàries en mal estat, etc. Ara tinc fills que fan el mateix recorregut per anar a estudiar i m'expliquen exactament el mateix. Sovint els dic que el fons dels seus problemes generacionals més o menys sempre ha estat el mateix, però que anem evolucionant modificant i adaptant les formes, que mai són les mateixes. El cas d'aquesta línia de tren n'és una excepció, com també ho pot ser l'estupidesa humana. Coses que desafien el progrés i el temps i permeten mantenir un servei inalterable com l'estupidesa dels qui el gestionen. Abans m'he referit a les inversions programades com una utopia, i crec que ho és. Altres que també ho eren, veiem ara com es desfan. Em refereixo al barri de Gamonal, a la defensa madrilenya de la salut pública o l'imminent enderroc del govern d'Ucraïna. Ells ens mostren el camí, per defensar, fins i tot, el nostre tren.