L'angle cec

Cada dia són més nom­bro­ses les veus que, des de l'espa­nyo­lisme, inten­ten vin­cu­lar l'inde­pen­den­tisme amb la violència. Minis­tres, polítics repu­tats, artis­tes i altres espon­ta­nis asso­cien l'inde­pen­den­tisme català amb el nazisme, amb ETA, amb l'ali­e­nació men­tal, amb el des­mem­bra­ment de les famílies, etcètera. De vega­des aquesta vin­cu­lació agafa aquell to pietós tan carac­terístic del botxí que es fa pas­sar per víctima. Felipe González, per exem­ple, fa pocs dies no mos­trava empatx moral a l'hora de dema­nar un pacte entre Cata­lu­nya i Espa­nya per, així, “evi­tar mol­tes vícti­mes” (i aquí la paraula vícti­mes trans­porta sàvia­ment la lite­ra­li­tat car­nal de les grans metàfores).

Es tracta, és clar, d'una estratègia molt cal­cu­lada. L'espa­nyo­lisme, des del PP fins al PSOE, ha fet pinya. I sap que quan el fracàs polític s'ofi­ci­a­litzi, només podrà dis­si­mu­lar la seva manca de vocació democràtica a costa de repa­rar una situ­ació soci­al­ment vio­len­tada a Cata­lu­nya. ¿Com jus­ti­fi­car, davant d'Europa i les democràcies mun­di­als, l'apli­cació de mesu­res de força, una ocu­pació mili­tar de Cata­lu­nya, la sus­pensió de la Gene­ra­li­tat o el decret d'un estat d'excepció? Doncs a través del res­ta­bli­ment de la llei i l'ordre.

S'acos­ten temps revolts. Cal témer que hi hagi violències induïdes. És evi­dent que no hi ha cap grup humà (l'inde­pen­den­tisme inclòs) que escapi de la temp­tació de la violència. Però hi ha molt d'interès a pas­sar per alt que el plan­te­ja­ment inde­pen­den­tista és pacífic i d'una radi­ca­li­tat democràtica que vol evi­tar tota violència. No cal ser un expert en llen­guatge per­for­ma­tiu per enten­dre que el llen­guatge és inse­pa­ra­ble de la cre­ació de rea­li­tats. És clar: el llen­guatge crea rea­li­tats. Qui diu que l'inde­pen­den­tisme con­du­eix a la cris­pació, a la violència i a la frac­tura, és perquè pot­ser, en rea­li­tat, desitja que s'impo­sin la cris­pació, la violència i la frac­tura.