Dues colonitzacions (i II)

La colonització d'Anglaterra a Amèrica del Nord comença el 1588 després de la desfeta de l'Armada Invencible, cent anys més tard que l'espanyola. Es dirigeix als territoris no colonitzats pels espanyols, que no són lògicament ni els més rics ni els més pròspers. S'inicia a Carolina del Nord i després a Virgínia i Maryland. L'intent inicial dels colonitzadors és repetir el model dels espanyols, però aquest no funciona, els territoris estan antre deu i cent vegades menys poblats, no hi ha metalls preciosos per explotar, la meteorologia no és tan benigna i no hi ha als pobles autòctons estructures polítiques i socials sòlides i estables com les dels imperis asteca i inca, que podien ser ràpidament i fàcilment controlats a través del sotmetiment de les seves elits.

No és possible forçar la població local al treball en benefici dels colonitzadors com van fer a Amèrica del Sud els espanyols. De fet, la primera colònia, Jamestown, sobreviu amb dificultat els hiverns de 1607 i 1608. La Companyia de Virgínia que intenta explotar el territori ha d'acceptar que ni els natius ni, encara menys, el colons treballaran per salaris baixos, i ha d'establir, després de vint anys d'intents fallits, el repartiment de terres als colons per incentivar-los a explotar-les. L'intent d'assignar vastes àrees del territori a un noble, Lord Baltimore, a la badia de Chesapeake el 1632 perquè les exploti via parceria tampoc funciona; de fet, les concessions es reverteixen el 1691. És impossible forçar els colons a acceptar una societat rígidament estratificada i controlada per una elit poc nombrosa però poderosa; hi ha per als colons massa possibilitats i oportunitats obertes. Els propietaris que han accedit als lots de terres distribuïts s'organitzen en comunitats per defensar els seus interessos. Volen tenir més drets i llibertat de comerç i pagar menys impostos a la metròpoli. Són aquests els que, no acceptant les limitacions i càrregues de la corona, assoleixen la independència el 1774.

No és fins al creixement de la producció de cotó, que provoca la importació de mà d'obra africana, que un sistema d'explotació basat en l'esclavitud s'estableix a part del territori nord-americà, però sempre sobre una base de democràcia elitista. El conflicte entre aquesta societat tradicional i explotadora i la més avançada sorgida de la incipient revolució industrial es salda per una cruenta guerra civil entre els estats federats el 1866 que guanyen aquests, que aboleix l'esclavitud i modula la democràcia americana sobre el principi de treball i igualtat dels ciutadans davant la llei.

El contrast entre aquestes dues cultures a Amèrica del Nord i del Sud, provinents de la colonització espanyola i anglesa, té conseqüències de llarg abast. La manca de recursos dels territoris del nord i la impossibilitat de forçar al treball una població nativa pràcticament inexistent impedeix l'explotació de molts per a molt pocs i obliga a adoptar el treball com a eina bàsica de progrés. Això porta necessàriament a la competència com a base de l'èxit econòmic i a l'esforç personal com a component indispensable de la notorietat social. Aquests principis es traslladen a l'estat, que elegeix els governants pels seus mèrits i els expulsa pels seus demèrits. Neixen a Amèrica dues societats: una al nord, basada en el mèrit i la democràcia, i l'altra al sud, basada en la classe i el privilegi. No és fins al segle XX que la democràcia arriba a Llatinoamèrica.

La fortuna de Sr. Bill Gates s'ha fet sobre la competència en una de les empreses tecnològiques més creatives dels darrers anys. En el zenit de la seva expansió, el departament de comerç dels EUA va multar Microsoft per abús de poder en el mercat. La fortuna del Sr. Carlos Slim, mexicà, s'ha generat per la compra del monopoli de telecomunicacions mexicà, Telmex, el 1990. El 1997 hi va haver una demanda per posició de privilegi en l'explotació de Telmex. El Sr. Slim va demanar i aconseguir l'empara del govern mexicà i res en va resultar.

No és equÀnime simplificar qüestions que són necessàriament complexes, però semblaria que certes maneres d'actuar esdevenen pràctiques que expliquen per què alguns països tenen èxit i altres fracassen (Acemoglu i Robinson). Si això fos així hauríem de concloure que determinades formes i pràctiques són inferiors a altres, més enllà del seu intrínsec valor moral i ètic.