LA SETMANA DE
Tots junts vencerem
Era molt menut quan la vaig sentir per primera volta. La cantàvem, aquesta cançó, com una oposició innocent, absolutament innocent, al règim. Agafats de les mans, com ensenyava l'enyorat Xesco Boix i com practicàvem grups de criatures de Salses a Guardamar.
Més endavant em van parlar de Luther King i Joan Baez, cantant-la al seu costat, des del memorial Lincoln, davant la gran massa d'americans que reclamaven també agafats de les mans. El segle es va esgotar i, anys després, Pete Seeger en persona va poder cantar al mateix lloc el dia que un afroamericà esdevenia president dels Estats Units. Les lleis racials, l'odi i la violència havien fet molt de mal, però la força de la gent no la van poder aturar ni amb els assassinats, ni amb la manipulació informativa ni amb les trampes electorals.
Al cap de molts anys, aquella cançó la vaig tornar a sentir a Estònia, un país que estima la música com pocs. La cantaven grups corals amb llàgrimes als ulls, mirant la bandera tricolor tot just hissada a la torre de Pikk Hermann. Entre ells hi havia resistents endurits als camps de Sibèria, joves il·lusionats i homes grans que havien amagat aquells colors durant decennis al bosc, en forats curosament treballats. D'aquells himnes va nàixer la revolució que cantava i la independència del vell país ocupat. Novament agafats de les mans, en una Via Bàltica que ens va ensenyar tant a nosaltres. Contra ells no van servir tampoc de res ni l'agressivitat de la Unió Soviètica ni les amenaces irresponsables de la Unió Europea, les mateixes que avui ens adrecen, també irresponsablement, a nosaltres.
Hem sentit en tot de llengües i
tons la vella cançó que Pete Seeger va popularitzar i va convertir en un himne. A l'Índia de la pobresa extrema i a la Sud-àfrica de l'apartheid, a la Irlanda del Nord que l'entonava aquell Diumenge de Sang que mai ningú no podrà esborrar, en tot de vagues sindicals i en espais de cultes de confessions ben diverses.
Per això, mentre rebíem la notícia de la mort a Amèrica d'un heroi de la llibertat i la música popular, a Barcelona, amarats del seu esperit, retíem homenatge a herois més pròxims com Jordi Carbonell, tossut resistent per la democràcia, un valent que fins i tot es va negar a parlar en castellà als seus torturadors. I a València tot d'homes i dones, representants de la societat civil més plural, estaven drets al darrere de Joan Francesc Mira, reclamant llibertat, la llibertat d'informació i la llibertat completa.
I arreu del món unes notes simples i poderoses, improvisades ja fa prop de cent anys per les vaguistes negres del sindicat del tabac de Charleston, ens recordaven a tots una obvietat que el pas dels anys ha convertit en certesa: que tots junts vencerem.
Un imam i ‘bakalao' per substituir Catalunya Ràdio
El silenci radiofònic a la freqüència 106.3 de l'FM a València, dial en què emetia Catalunya Ràdio, no ha durat ni un dia. Hores després del tancament de les emissions per ordre del govern, la freqüència va ser ocupada per Mi Radio FM, primer, i Spektra FM, després. Totes dues ofereixen sessions contínues de música bakalao. Més d'un dia, a primera hora del matí, s'hi ha pogut sentir també el sermó d'un imam, potser d'alguna emissora de ràdio nord-africana, per després tornar a la música. Pel que sembla, totes tres emissores pugnen per l'espai de Catalunya Ràdio, sabent que la seva situació d'alegalitat és poc arriscada perquè no interfereixen l'emissió de cap emissora legal.
Els joves que encara viuen amb els pares, en un mapa
A quina edat els joves d'Europa se'n van de casa? La pregunta la respon aquest mapa seleccionat pel compte de Twitter Amazing_Maps: s'hi indica, estat per estat, el nombre de joves d'entre 25 i 34 anys que encara viuen amb els pares. S'hi poden observar algunes tendències interessants, lligades tant a factors estrictament culturals (el cas d'Itàlia, amb un 46,6%) com econòmics (Espanya, 37,2%, i Portugal, 44,5%). Als països escandinaus, en contrast, el percentatge és notablement més reduït, al voltant del 4%. En l'altre extrem, la xifra més alta és a l'Europa central i oriental, amb nivells superiors al 40%. Al capdamunt, Eslovàquia, amb un 56,6% de joves vivint amb els pares.
Una Escòcia independent: 18 mesos per ser membre de la UE
Una Escòcia independent podria ser membre de ple dret de la Unió Europea abans d'un any i mig un cop fet el referèndum. Ho va explicar ahir el director honorari de la Comissió Europea, Graham Avery, en una compareixença al Parlament escocès. Avery considera, com el llibre blanc per la independència del govern escocès, que l'article 48 del Tractat de Lisboa preveu la incorporació ràpida de nous estats amb ciutadans pertanyents a la Unió Europea. I va recordar que David Edward, jutge del Tribunal Europeu, ja va dir fa tres setmanes que el Regne Unit tindria “l'obligació” d'assegurar la continuïtat d'Escòcia a la Unió Europea.
