Andalusos a Catalunya

Un dels fenòmens que no ha resolt la NASA és la presència del PSA-Partido Andaluz a les eleccions de 1980: dos diputats. Un d'ells, José Acosta, deia coses com ara: “Un parlamento de Catalunya en el que no se oyese una voz en castellano o en andaluz con el suficiente vigor no sería todo lo democrático y representativo que tendría que ser, teniendo en cuenta que de los seis millones de habitantes de este país dos millones y medio no somos catalanes.” I l'altre, Francisco Hidalgo, se les espolsava així: “No podemos aceptar el proyecto de convertir en catalanes a aquellos quienes no lo somos, quienes queremos conservar nuestra identidad. Somos contrarios a la catalanización, no solo por defender nuestra identidad, sino porque no queremos que se nos deje a parte.” 34 anys després ha vingut la presidenta andalusa, Susana Díaz, per dir… el mateix. Bé, si fem anar el traductor de subconscients, Díaz ha volgut dir: “Vosaltres, andalusos que vau venir a Catalunya, no sou res, continuareu sense ser res i nosaltres ja us direm qui sou i què heu de fer.” És com dir-te pària, escòria o deixalla. Sí, 34 anys després Díaz li fot una clatellada a Darwin i, per ella, això de l'evolució de les espècies és una farsa. I ho diu aquest any, que en farà cinquanta de la publicació d'Els altres catalans, de Candel: “D'aquesta terra forta, noble i renovadora que és Catalunya dimana una saba tremenda de llibertat, i, alhora, una formidable atracció que es torna fanàtica afecció envers ella. Aquests altres catalans, ben polits ja exteriorment, alletats pel país, es veuran cridats a una curiosa tasca: la revaloració de la novíssima Catalunya. I Catalunya s'haurà salvat un cop més.” Guaita, Díaz, ara, tots, ja tenim una identitat: és català tot aquell que no pot decidir res; tot aquell que no pot fer res; tot aquell a qui se li nega tot; tot aquell a qui no volen deixar existir. Adés, i ara, com sempre, només la llibertat del país és la veritable cohesió social.