Balances lingüístiques

L'esperpent del diccionari condemnat a la foguera per haver inclòs la paraula català en la definició de valencià va coincidir amb la polèmica de les balances fiscals. Les fiscals rai, pensava jo, les lingüístiques són devastadores. Vaig anar a la ràdio decidit a parlar d'això i vaig coincidir amb l'entrevista que Mònica Terribas feia a Àlex Susanna, director de l'Institut Ramon Llull, l'organisme encarregat de difondre la llengua i la cultura catalana. Susanna va parlar d'un Estat espanyol que es desentén de la cultura catalana, de la mateixa manera que no volen saber res de la pancatalanitat els governs de les Illes, de l'Aragó i del País Valencià. Els dirigents del PP de València, per cert, han exclamat sense rubor que no van crear l'Acadèmia Valenciana de la Llengua perquè dictamini que el valència i el català són una mateixa cosa. Espero que, si Nostre Senyor no els castiga abans, un dia o altre ho facin les urnes.

Susanna va explicar que s'estava fent un bon treball perquè un dia Jaume Cabré aspiri al Nobel de Literatura i està convençut que l'acabarà guanyant. No va tenir temps de dir per antena que el 1904, quan Guimerà ja el tenia pràcticament a la butxaca, el govern espanyol va intervenir –interferir– per evitar-ho i que en lloc d'ell l'hi van donar a l'oblidable dramaturg madrileny José Echegaray. El plat de la balança lingüística catalana era infinitament petit.

El desequilibri d'aquesta balança és molt rendible. La persona més valorada a l'enquesta del CIS és Rosa Díez, menjacatalans de la vella escola. L'invent els funciona doncs, han aconseguit que la paraula català provoqui aversió, l'esborren dels textos legals i la carreguen de dinamita en els debats polítics. Així, mentre el Defensor del Pueblo apunta i el TS i el TC disparen, mentre la llei Wert avança com una divisió Panzer, encara hi ha qui invoca de bona fe el diàleg. Angelets.