Mentida

En qüestió d'hores hem passat d'un llenguatge guerracivilesc a un lirisme untuós. Fins abans del cara a cara entre Artur Mas i Felipe González a Salvados, el president de la Generalitat era apostrofat per tota la coral mediàtica que s'autoatribueix la patent de la moderació. Però després del programa, que va evidenciar un cop més manca d'entesa, els presumptes moderats van beneir la xerrada, titllant-la de modèlica i de porta oberta al pacte i a l'esperança.

Imre Kertész critica aquells que eleven “el mal ús del llenguatge a la categoria de consens”. Vist el gavadal d'elogis que ha generat aquest debat i els afalacs dedicats a una Susana Díez que irromp a Catalunya amb un llenguatge abjectament etnicista, ara ja no caldrà reivindicar només la memòria històrica, sinó sobretot la memòria immediata, la del rigorós present. ¿De debò podem sacralitzar el discurs d'un home d'ulls flamejants com González, que no va refusar (ni refusarà mai) la ics dels GAL, que quan més sagnant era el terrorisme d'ETA va declarar que el cas del País Basc era una mera qüestió d'ordre públic mentre que el problema vertaderament preocupant era el cas català? ¿Què pot tenir, de modèlica, una xerrada en què González il·lumina el debat tot recordant els 300.000 morts de la guerra dels Balcans i tot anunciant que al final (l'insomne) nacionalisme espanyol es despertaria? ¿Què pot tenir, de consistent, una xerrada en què el pare de la Loapa i dels que van cepillar l'Estatut, es lamenta hipòcritament que la sentència del Tribunal Constitucional de l'any 2010 tombés la voluntat del poble català? Quin gran nivell de debat el de l'expresident quan diu que “la catalanofòbia va a ràfegues” (exacte: ben igual que un aire condicionat intermitent, o com aquella dona que només estava una mica embarassada). Ho diré a la manera procaç però diàfana del meu avi: “Encara tinc memòria i no em cardaran pas.”