Pendís

Dolç àngel de la mort, si has de venir val més que vin­guis ara, escri­via el poeta Màrius Tor­res amb tot el futur sem­brat de sal. No sé ben bé si l'àngel de la mort pot ser massa dolç, perquè s'acaba de endur la Tati­ana Sis­que­lla, i fa uns dies també la Gina, la filla de l'Eli­sa­bet Pedrosa, com­pa­nya de Cata­lu­nya Ràdio. I aques­tes pèrdues ens han tocat l'ànima, ens han tras­bal­sat, mal­grat que les malal­ties, el càncer, o la síndrome de Rett en el cas de la Gina, havien mar­cat el destí de les seves hores.

Ins­tal·lats en el pendís del dol, la ràbia bar­re­jada amb impotència et va picant la consciència. Esta­mor­dits, para­lit­zats. La mort s'endú tota classe de per­so­nes. Totes les que volia a la seva Tribu radiofònica, la Tati­ana Sis­que­lla. És clar que quan això esdevé d'aquesta manera, tan aviat, tan d'hora, als 35 anys, neces­si­tes de les imat­ges de dol­cesa com a refugi per poder sor­tir al car­rer.

El neguit que gene­rava no cre­uar-me-la en sor­tir de l'estudi després de fer L'ora­cle, i que ella comencés La Tribu, era sem­pre un inter­ro­gant de pre­o­cu­pació. Com està?

Amb l'espe­rança que la ciència pro­gressi encara més ràpida­ment del que ho fa. Amb l'espe­rança que les estadísti­ques es vagin cap­gi­rant, com ens aca­ben de recor­dar en l'últim dia mun­dial del càncer. Però sem­pre serà massa tard per a qui ja no hi és. Sem­pre serà massa tard per als seus fami­li­ars, amics, equip. Sem­pre serà massa tard per a la Tati­ana, que ens ha rega­lat tan­tes ria­lles, tan­tes pre­gun­tes, tan­tes inqui­e­tuds, tan­tes ambi­ci­ons i pro­jec­tes dibui­xats a l'aire, arti­cles, ràdio i tele­visió. Per la vita­li­tat con­ta­gi­osa, ara estron­cada. Ja no podrem actuar junts damunt l'esce­nari, com ella tenia al cap. No podrem com­par­tir aquesta passió que també tenia pel tea­tre. Emmas­ca­rem-nos amb el llim d'aquesta terra ama­rada de plors, ren­tem-nos després la cara, i tin­guem un record ama­ble per a la Tati­ana, que ho va voler inten­tar tot en vida.