Pendís

Dolç àngel de la mort, si has de venir val més que vinguis ara, escrivia el poeta Màrius Torres amb tot el futur sembrat de sal. No sé ben bé si l'àngel de la mort pot ser massa dolç, perquè s'acaba de endur la Tatiana Sisquella, i fa uns dies també la Gina, la filla de l'Elisabet Pedrosa, companya de Catalunya Ràdio. I aquestes pèrdues ens han tocat l'ànima, ens han trasbalsat, malgrat que les malalties, el càncer, o la síndrome de Rett en el cas de la Gina, havien marcat el destí de les seves hores.

Instal·lats en el pendís del dol, la ràbia barrejada amb impotència et va picant la consciència. Estamordits, paralitzats. La mort s'endú tota classe de persones. Totes les que volia a la seva Tribu radiofònica, la Tatiana Sisquella. És clar que quan això esdevé d'aquesta manera, tan aviat, tan d'hora, als 35 anys, necessites de les imatges de dolcesa com a refugi per poder sortir al carrer.

El neguit que generava no creuar-me-la en sortir de l'estudi després de fer L'oracle, i que ella comencés La Tribu, era sempre un interrogant de preocupació. Com està?

Amb l'esperança que la ciència progressi encara més ràpidament del que ho fa. Amb l'esperança que les estadístiques es vagin capgirant, com ens acaben de recordar en l'últim dia mundial del càncer. Però sempre serà massa tard per a qui ja no hi és. Sempre serà massa tard per als seus familiars, amics, equip. Sempre serà massa tard per a la Tatiana, que ens ha regalat tantes rialles, tantes preguntes, tantes inquietuds, tantes ambicions i projectes dibuixats a l'aire, articles, ràdio i televisió. Per la vitalitat contagiosa, ara estroncada. Ja no podrem actuar junts damunt l'escenari, com ella tenia al cap. No podrem compartir aquesta passió que també tenia pel teatre. Emmascarem-nos amb el llim d'aquesta terra amarada de plors, rentem-nos després la cara, i tinguem un record amable per a la Tatiana, que ho va voler intentar tot en vida.