Ull de peix
‘Big Bang'
Chuck Lorre és un del més enginyosos i mordaços guionistes de sèries nord-americanes, i que em perdonin la intrusió els bons especialistes. Però és que sóc fan empedreïda de Big Bang! Tant me fa si un capítol l'he vist cent vegades: continua divertint-me. També vaig ser una seguidora de Two men and a half, tot i el masclisme explícit, que, en ser-ho tant, esdevenia una broma sarcàstica. No hi ha res més mortífer que una lupa a davant d'un racista o d'un masclista. Proveu-ho i veureu. També era fan de la mítica Roseanne, que era una ferotge crítica al sistema familiar.
Ara han estrenat la seva darrera sèrie, Mom, que he trobat molt inferior, com si hagués volgut fer, sense sortir-se'n, un Two men però amb dones.
El que he notat són dues dèries del guionista: l'escatologia digestiva i l'horror a les mares. Les mares som egoistes, castradores, gèlides, font de neurosis, pesades, irracionals... Em pregunto quines ferides porta endins Lorre.
Deixeu-me, però, que faci una petita volta de cargol: els fills i les filles. Perquè, d'ençà que es moquen sols, la nostra mainada ens veuen com a objectes d'arqueologia. Som antigalles: cal que ens diguin a crits com volen la joguina, si no els cauen les coses més inoportunes, sense esmentar el nostre horrible gust per a la seva roba. No sabem res de la cançons guais, ni dels jocs de moda, ni, òbviament, de les relacions amb els companys d'escola. Quan ja saben conduir, i encara més si poden independitzar-se, destil·len una mena d'irritant condescendència, que arriba a l'extrem d'explicar-nos com funciona un bitllet de metro, transport que nosaltres agafem quatre cops al dia. D'altra banda, se senten secretament culpables, perquè està decretat que el nostre, el de les mares, és un amor incondicional, però el d'ells i elles, una obligació. Continuem, però, essent meres antigalles i qualsevol opinió nostra procedeix com a mínim de la guerra del Francès. I és que tot té més d'un punt de vista. O no?