Quan els homes duran faldilles...

Joan-Lluís Lluís / [email protected]

uan els homes duran faldilles, el món serà una mica més igualitari. Intentaré explicar per què. És evident que la manera de vestir correspon a una multitud de criteris que canvien segons el lloc i l'època però tots aquests criteris tenen a veure amb el gènere, l'edat i l'estatus social. I el més peremptori d'aquests criteris continua sent el que marca la distinció entre els gèneres. Durant molts segles, les societats judeocristianes, com moltes altres, han estat molt hostils a una confusió entre la roba dels homes i de les dones. Ho diu l'Antic Testament (Deuteronomi, 22:5): “Una dona no ha de portar vestits d'home, ni un home vestits de dona: el Senyor, el teu Déu, detesta els qui es comporten així.” Com que en general les prohibicions s'expressen per reprimir actes existents, es pot suposar que en temps bíblics ja hi havia qui es mostrava partidari de barrejar els codis...

Durant el segle XX, les dones dels països occidentals van realitzar una veritable revolució mental, cultural, política i social: aconseguir portar pantalons. Existeixen un munt de testimonis de les reaccions de profunda hostilitat que va generar entre la població la visió de les primeres dones que feien seu un atribut masculí. El pantaló, com a peça de roba exclusivament masculina, estava associat al poder que durant tant de temps els homes van monopolitzar i per pujar algun esglaó cap a la igualtat, les dones havien de fer seus uns quants símbols d'aquest poder. I no va ser fàcil. Sense parlar dels països en què, avui, l'estatus de la dona és a penes superior a la d'una esclava, cal reconèixer que el camí no és acabat enlloc i que en la gran majoria de països occidentals encara no ha desaparegut del tot el complex de superioritat global dels homes envers les dones –o d'uns homes envers les dones–. La prova: quina sensació sol provocar entre molts homes la idea de dur una faldilla? Vergonya, pèrdua de dignitat, rebaixa personal...? La faldilla, del punt de vista masculí, és interioritzada sovint com a peça de roba que faria decaure l'home que la dugués en un rang inferior. I això tot i que al llarg de la història ha estat portada per un munt de pobles guerrers. Així doncs, per reduir una mica més les desigualtats, per trencar la imatge robotitzada de la dona ideal inventada pels homes i per als homes –obligatòriament maquillada, depilada i enjoiada– caldria que la indumentària masculina fes seves algunes peces femenines.

És clar que queda lluny aquella frase de Mussolini: “L'home està fet per fer la guerra com la dona per tenir fills.” Però, tot i que amb una intensitat menor, la separació social en funció del gènere continua activa, de manera sovint inconscient. Així, per exemple, a Catalunya, és molt estesa la convicció que tots els nins han de voler imitar Messi mentre les nines s'ho passen pipa pentinant una Barbie. Res, però, en la natura, no diu que ha de ser així. I si queda algun dubte sobre el fet que les activitats físiques més espectaculars no són en cap cas una exclusiva del gènere masculí, només cal observar la part alta dels castells més atrevits de les millors colles: són gairebé sempre exclusivament femenins... La separació desigual d'activitats en funció del gènere comença, com ho deia Simone de Beauvoir, per una separació de les actituds dels infants induïda pels adults –atreviment, extraversió per als nins; discreció, pudor per a les nines–, també per una separació pel color i el tipus de roba dels nadons. Ser iguals no vol dir ser idèntics, però implica sovint d'anar cap a l'altre per no tancar-lo en una gàbia, sigui daurada o no. La faldilla, senyors, la faldilla.