Hi ha una certa tendència a pensar que (totes) les propostes sobiranistes responen a una estratègia radical. Per descomptat que hi ha una part de raó, en aquest plantejament. És radical voler que canviï l'estat de les coses i ho és, certament, el trencament de l'statu quo vigent a favor d'una nova realitat en la qual intervé no pas la contundència de la llei, sinó l'esforç polític cohesionat d'un poble. Però, més enllà d'aquesta clara radicalitat, moltes de les persones que opinen, escriuen, comenten o discuteixen a l'entorn de la independència de Catalunya són tan normals i tan enraonades i tan racionals com qualsevol. Potser es podria dir a l'inrevés: com que ho són, per això han variat la seva lectura del món que ens envolta i ara aposten per una radicalitat que no és sinó desenvolupament pausat de la raó.

David Trueba, que és un personatge entendridor, un excel·lent narrador d'històries i un home entenimentat i molt cordial, molt, va recomanar als seus col·legues artistes espanyols allò d'anar a Catalunya i “dir-los que els estimeu”. Va ser un gest intuïtiu i que diu molt a favor de la concòrdia. L'endemà, més enllà de la declaració d'amor, repetia els arguments, per mi dèbils, de qui considera que el referèndum no s'hauria de poder fer sinó després d'un llarg recorregut legal (amb esment explícit de grans majories) que desemboqués en la possibilitat d'una consulta. Combatre l'expansió sentimental amb la lentitud de la reflexió. En David, però, s'equivoca en una cosa. Diu que cal participar en el debat “i no deixar que se senti només la veu dels més radicals sinó l'opinió de la gent normal”. S'equivoca perquè no té en compte que la gent normal és precisament la gent que protagonitza aquesta història. Aquest és el secret dels nostres dies: si els “normals” volen marxar, no es pot parlar d'aventures, ni d'abstraccions sobre el dret a decidir ni d'actituds antidemocràtiques. Aquest és el secret.