Fornas i companyia

Una de les primeres coses que aprecies en parlar amb testimonis de la República, de la guerra, de la postguerra i de l'exili és com d'aclaparador i terrorífic va ser el silenci imposat per la dictadura franquista. Hi ha moltes històries i molt diferents, amb matisos i tota la complexitat del món –això tampoc ho hauríem d'oblidar. Però totes les històries tenen un punt de trobada: els seus protagonistes s'hi han acarat i han superat aquest terror del silenci. Nosaltres, al cap de 75 anys, sabem què significa, què pressuposa, la por nerval que travessa generacions i famílies i, per tant, somnis i fites? L'inconscient col·lectiu del país, té identificat el pes d'aquest silenci? Té assumida la complexitat del conflicte i el que suposa el desastre humanitari, social i cultural de l'exili?

Per a tantes preguntes no tinc gaires respostes. Però sí que tinc dues constatacions. La primera: quan consultes obra memorialística d'aquest període sempre hi ha un nom que es repeteix. És el de Josep Fornas, el fundador de Pòrtic, un visionari que als anys setanta es va fer un fart de rescatar veus que esbardellaven el silenci: Grau i Viader, Xammar, Bladé i Desumvila, Miquel Joseph... Tal com em deia l'altre dia Maria Bohigas, responsable de Club Editor i reeditora ara de Grau i Viader, “en Fornas mereixeria un monument”. Feta la primera, anem per la segona constatació. Vas a casa d'aquests testimonis i t'obren les portes i el seu relat personal. Però, a més de la seva generositat, t'impressiona una altra cosa: molts d'ells tenen una estelada al balcó. No ho hem comentat ni els he preguntat res, tampoc calia. Pot ser un supervivent de la Lleva del Biberó o d'un bombardeig, una nena refugiada a l'URSS... Si tots ells, des d'en Fornas fins a aquests testimonis, han recorregut aquest camí i avui, encara, es mantenen dempeus, em pregunto què és el mínim a què ens obliguen? Potser a honorar-los i fer-nos-en dignes: llegint-los, reeditant-los i recollint el seu mestratge.