Crisi en participació política. I si ho féssim millor?

La nostra societat civil necessita solucions operatives i fàcils d'entendre: només la gent del carrer –no pas les estructures dels partits– som prou lliures per recuperar una gestió correcta de les coses públiques, les que són de tots. El debat és obert, especialment ara que ens estan escrivint la nova llei electoral catalana.

El 86,7 per cent dels catalans, o bé només el 58,8 per cent (si els convé), estan «insatisfets políticament». La primera dada seria «conjuntural» i la segona, «estructural» (més estable, per entendre'ns). Els qui paren més atenció a aquestes dades són els polítics, ja que –dels diferents estudis d'opinió– en depèn fins i tot el propi futur (també econòmic). He descobert el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), l'òrgan governamental que –des del 2005– informa sobre intenció de vot, valoració de partits i líders, etc. El poden trobar vostès mateixos a http://ceo.gencat.cat. Rellegint les dades de més amunt, tenim un esglai quan entenem que poc més del 13 per cent de la gent del país està, ara per ara, satisfeta en política (respecte als qui estan insatisfets hi ha més de 72 punts de distància). Per tant, algú s'ho ha de fer mirar, això. Són dades fredes, de l'informe del CEO amb data de 16 de juny. A més, vostè i jo, ho estem, de satisfets? Oi que no? La immensa majoria de la gent de Catalunya intuïm que cal «una política millor», com proposa com a lema un grup acabat de crear a Facebook (el 105143427077). Un dels punts clau és la nova llei electoral catalana, que ens estan cuinant al Parlament. Ara els diaris en van plens, però –malauradament– els qui manen ja saben molt bé el que els cal. El que interessa als superpartits són canvis mínims: per exemple, al PSC ja li aniria bé allò senzill de «cada català, un vot, i qui en sumi més, que mani, i que mani molt», mentre que els nacionalistes doc preferirien que es fes cas més aviat de la complexitat de la nostra geografia humana, el territori on viu la nostra gent. Per tant, cal tenir ull viu en relació amb la nova llei: qui la redacta?, segons quines directrius?

Parin atenció, si els plau, perquè fins i tot algunes recollides de signatures recents, certament molt ben difoses mediàticament, potser porten trampa. Parlen de llistes obertes, però... dins d'un partit! Entenc que la democràcia moderna té un enemic gegantí i silenciós (que no és pas la dictadura, sinó molt subtil i igual de dolent): la partitocràcia, és a dir, la cessió dòcil de la gestió de tots els nostres béns públics a unes pseudoempreses que obtenen els guanys de dedicar-se oficialment a la política. Això és una enganyifa, però es presenta respectuosa amb els drets humans i les llibertats civils: esdevé inapel·lable. Cada quatre anyets ens fan posar una papereta en una capsa transparent, i des d'aleshores els guanyadors gestionen els euros de tots, milers de llocs de treball, la ideologia i les subvencions dels centres de poder intel·lectuals i mediàtics. No els cal comptar gaire amb qui viu i treballa al país: de fet, poden riure-se'n, de les iniciatives legislatives populars (com hem vist amb la dels transgènics, recentment), de les minories que no els toquen prou els nassos, etc. La partitocràcia allunya els electors de llurs representants, ja que l'intermediari, que és el partit, és opac, barra la relació directa ciutadà-diputat. La partitocràcia hauria de tenir els dies comptats.

A la Grècia clàssica, l'assemblea de ciutadans governava la ciutat nomenant magistrats, dictant lleis i gestionant els assumptes de la polis. Era la democràcia d'aleshores: tots els qui hi tenien dret participaven directament en la política, representant-se a si mateixos i a ningú més. Això no és possible a les nacions modernes: hem de cedir temporalment la nostra sobirania als representants. Ho fem amb eleccions periòdiques (tot i que ara, amb l'e-democràcia, podria haver-hi altres mecanismes). El sistema d'elecció resulta clau tant per al repartiment del pastís del poder com per definir el tarannà en la gestió dels béns comuns. Dos sistemes electorals serien els límits: el proporcional (el nombre de representants l'adeqüem a la quantitat de vots rebuts) o el majoritari (en cada districte electoral s'escull el representant més votat). Cada mètode té uns certs avantatges i inconvenients, algun de força evident. És típic del primer votar partits (marques) amb llistes tancades o aparentment mig obertes. Això perpetua unes estructures semiempresarials estucades amb ideologia minsa: la partitocràcia. El segon sistema pot afavorir una relació més directa i personal entre electors i llur representant. Ara bé, en aquest cas resta un percentatge de gent (els votants que no han optat per la persona escollida) que es pot doldre d'haver perdut el vot o d'esdevenir infrarepresentat (una mena d'anul·lació de la minoria).

La filosofia política ha estat sempre molt complicada: Plató, Aristòtil, Maquiavel, Montesquieu, Locke i tants d'altres ens en podrien parlar molt. Això ho estudiem també a l'escola, tant a educació per la ciutadania (ESO) com en certs apartats de filosofia (batxillerat). I si provéssim un sistema nou?: unes llistes completament obertes (no dins de la papereta del partit), amb circumscripcions petites d'un sol representant, fetes tenint en compte la realitat territorial i poblacional del país. Aquests representants poden ser o no d'un partit (mai gosaria negar-ne el valor, de les formacions polítiques), però amb uns certs compromisos: a) la consciència que representen el cent per cent de la circumscripció, tota la gent i no només la majoria que els ha votat; b) són responsables èticament i personalment de les seves decisions al Parlament (no són homes o dones de palla de cap secretari general de partit); c) han d'estar en contacte permanent amb la gent del país, persones amb idèntica dignitat. Les eines de comunicació digital, tot i la fractura que encara hi ha, ho poden facilitar molt.

I si una política millor fos possible?