La classe ‘pringada'
Durant els darrers anys d'aquesta crisi sense fre, el meu amic Antoni s'ha vist obligat a tancar dos dels quatre comerços que tenia i també ha hagut d'acomiadar, a contracor, uns quants treballadors, sis famílies més que han passat a engruixir la cua de l'atur. Ho dic així perquè, fet i fotut, les xifres són fredes, quan es tracta de comptar persones. L'Antoni m'explica, vols saber el més gros?, que si s'endarrereix a pagar la seguretat social li cobren els interessos de demora al 12 o 13% i que té una furgoneta al mecànic que està arreglada des de fa un mes, però no la pot anar a recollir perquè resulta que, com que el vehicle és a nom de la seva empresa, ha de pagar mil euros d'IVA per la factura de reparació (impost que l'Estat li retornarà d'aquí a un any!). El més increïble és que el seu vehicle era la víctima del sinistre. Resulta que va patir un accident al setembre, quan una ambulància el va envestir per darrere, però fins fa poques setmanes no ha tingut la furgoneta arreglada, per culpa dels tràmits que ha calgut fer perquè la companyia d'assegurances de l'ambulància es fes càrrec de la reparació. Com que en aquest moment no té diners, o millor dit, tot el capital líquid de què disposa és per pagar crèdits, factures i quotes de la Seguretat Social, continua sense la furgoneta que li fa falta per treballar.
Però això no és tot: el meu amic, que sempre ha contribuït a l'economia productiva, fa de gestor d'hisenda; té un parell de treballadors amb el sou embargat i la seva empresa està obligada a omplir papers i pagar els embargs per finestreta en el banc corresponent. També ha de competir amb els hipermercats i, igual que moltes “botigues de tota la vida”, ha vist com es reduïa el percentatge de guany fins al punt que, en alguns productes, hi carrega un 20%, quan l'IVA que els grava és del 21%. L'Antoni s'ha anat “reinventant” però s'ho està passant malament, igual que moltíssims autònoms i gent de l'exclasse mitjana que vam sentir cantar les excel·lències del sistema i ja sabem com funciona aquest joc de despropòsits que és la gestió de la hisenda pública estatal.
Segur que no entenen que no es creïn més llocs de treball ni que la Pimec hagi dit prou. Jo, de moment, l'únic que veig, i porto ulleres perquè el temps no perdona i la vista es fa podal amb el pas dels anys, és que la situació per als petits empresaris i els autònoms –sobretot al sector cultural– és insostenible. M'he permès utilitzar el jergot de classe pringada, per familiaritat amb el problema, però podia haver triat altres adjectius: migrada, depauperada, empobrida, explotada, inaudible...
Sabem que gairebé un milió i mig d'autònoms han tancat des del 2008, uns altres s'han arriscat a obrir però els assetja la falta de crèdit, impagaments i la caiguda del consum. Apliquen unes lleis que semblen pensades per escanyar els ciutadans que treballen, en canvi, premien els especuladors. En comptes d'estimular amb exempcions fiscals els qui contracten joves treballadors, els impulsen a aprimar plantilles i engrandir la llista de l'atur. Anem pensant en una hisenda pròpia que no repeteixi els tics coneguts i, sobretot, que els drets siguin per a tothom, fins i tot per als empestats “rics de sempre”, una classe mitjana que paga allò que la festa s'endugué.
