La Mancomunitat de Catalunya
El 6 d'abril farà cent anys de la reunió de l'assemblea de constitució de la Mancomunitat de Catalunya, que elegí president Enric Prat de la Riba. L'estructura d'aquesta federació voluntària de les quatre diputacions catalanes es va definir amb una mesa i un consell permanent, i va optar molt ràpidament per atorgar al nou ens mancomunat la capacitat integradora de l'antiga estructura provincial. Cal recordar ara que els qui acompanyaren Prat en la materialització del projecte foren Agustí Riera i Pau, com a president de la Diputació de Girona; Josep M. Espanya, de la de Lleida, i Josep Mestres, de la de Tarragona. Culminava, així, una vella aspiració que, des de la primeria de segle, havia covat en els rengles del regionalisme català i que es mostraria amb tota la seva ambició a partir de la Solidaritat Catalana de 1906. Les aspiracions catalanes, conduïdes per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, coincidien amb la voluntat d'Antoni Maura de propiciar una reforma de l'administració local. Però les mateixes limitacions de la política espanyola, la crisi del sistema de la Restauració i el torn de partits, i els incidents de recorregut van anar posposant els intents de caràcter legislatiu per atorgar carta de naturalesa a la possibilitat de mancomunar províncies.
Borja de Riquer, en el seu llibre sobre Alfonso XIII y Cambó, La monarquía y el catalanismo político (Barcelona, 2013), ha explicat les dificultats de comprensió de les aspiracions catalanes en el marc de la política espanyola i, també, una anècdota molt significativa ocorreguda l'octubre de 1913, en una reunió fins ara poc coneguda entre el rei i Cambó, patrocinada per Damià Mateu Bisa, durant la qual el rei va dir al polític català: “Lo comprendo, lo comprendo perfectamente; pero para calmar los recelos que existen ¿por qué no hacen ustedes una cosa? Hagan la Mancomunidad dejando fuera de ella a Tarragona y en cambio yo lograría que el Gobierno, en compensación, añadiera la provincia de Huesca.” Aquest era el grau de comprensió de la dimensió política que s'atorgava des de Catalunya al projecte. Riquer explica que Cambó va dir al rei que el que proposava era una bajanada.
El camí per arribar a la Mancomunitat va esquivar la via del projecte de llei, reiteradament avortat, i s'hi va arribar per un decret publicat el 19 de desembre de 1913. En molt pocs dies, els delegats de les quatre diputacions catalanes, el mateix any 1913, van enllestir el projecte d'estatut de la Mancomunitat, que va donar peu a la ja esmentada assemblea constituent. Albert Balcells ha explicat tota la dimensió i l'acció del projecte interprovincial, amb Enric Pujol i Jordi Sabater, a La Mancomunitat de Catalunya i l'autonomia (Barcelona, 1996) i ha abordat un aspecte més monogràfic a Puig i Cadafalch, president de Catalunya, i la seva època (Barcelona, 2013). Balcells ha remarcat en la introducció del llibre dedicat a Puig que “Si la Mancomunitat no hagués preparat la futura autonomia, probablement mai no hauria arribat. Com que sense la Mancomunitat del 1914 no hi hauria hagut la Generalitat del 1931 ni la del 1977, l'actual té el seu origen en la Mancomunitat, encara que la denominació Generalitat faci referència a la institució abolida per l'absolutisme borbònic el 1714”. Justament un cop acabada la I Guerra Mundial el 1918 es van desvelar totes les expectatives autonomistes a Catalunya, es va endegar una consulta municipal promoguda per l'Escola d'Administració i es va avançar en l'elaboració d'un Estatut que va embarrancar en l'obstrucció política a Espanya i en les divisions internes a Catalunya, que es van agreujar i precipitar arran de la vaga de la Canadenca (1919). Balcells també ha dedicat una monografia a aquest moment: El projecte d'autonomia de la Mancomunitat del 1919 i el seu context històric (Barcelona, 2010). Però les bases materials d'una obra de govern, i d'un projecte de modernització del país, romangueren com el testimoni tangible de totes les possibilitats d'un govern conjunt dels interessos de Catalunya amb un programa fet d'ambició nacional i de racionalitat i pragmatisme.
