De set en set
Adéu, PSC
Si encara quedava algun dubte, les votacions al Congrés dels Diputats, a Madrid, del proppassat dijous enterraren el darrer bri de catalanisme dels dits socialistes catalans, quan votaren, junt amb UPD i el PP, a favor de “rebutjar taxativament el pla secessionista de la Generalitat de Catalunya” i contra el projecte abonat majoritàriament pel Parlament català, de la mateixa manera que reclamen al govern “respectar la legalitat vigent”. A tot això el PSOE donà suport i, de retruc, també hi votaren a favor els federats socialistes catalans. Segur que la jugada mestra de Rosa Díez ha mostrat a bastament les vergonyes del PSOE i, al mateix temps, ha servit per imposar les tesis que durant trenta-set anys ha defensat el guerrisme en referència al socialisme català: només existeix com a agrupació regional del partit de Pablo Iglésias i qui parli de les herències de Pallach o Reventós només és un il·luminat revisionista. Votant a Madrid contra una resolució del Parlament, el PSC-PSOE abandona definitivament la primera part de les sigles. Després, les commovedores paraules de Pérez Rubalcaba dient que mai més no votaria contra Catalunya –reconeix: “contra Catalunya”– i la patètica declaració d'Albert Soler, coordinador dels diputats socialistes catalans, intentant justificar la quadratura del cercle. Un error difícil d'administrar per un històric partit que, a Catalunya, ja ha entrat a la història, i que pot tenir la màxima expressió del desconcert el dia que es vegi obligat a defensar la malparada ideologia a les urnes. Ara només queda per veure el comportament dels petits reductes de militants catalanistes que encara són als rengles del PSOE de Catalunya. Desembrossats els dubtes que podien quedar, més que mai ara el corrent catalanista ha perdut el seu lloc en l'estructura del país. El guerrisme ha assolit els darrers objectius: el PSC ha estat domesticat i la federació regional del PSOE ha imposat la seva lògica. Adéu, PSC, adéu...