Opinió

Anàlisi

Amenaça ciutadana contra l'‘statu quo'

Londres i la UE mouen fitxa

pressió
Les grans cancelleries i
la burocràcia de Brussel·les mouen tota mena de fils
per anorrear els separatismes que remenen la cua a Europa
reacció
La negativa de Downing Street a compartir la lliura amb Escòcia no modifica
el lleuger però progressiu augment del sí
en les enquestes
repte
A Escòcia, i potser a Catalunya, el que hi ha en joc no és cap independència, sinó el poder real del ciutadà davant del poder
brutal de l'Estat

En els darrers dotze dies, el debat independentista escocès ha experimentat un canvi de registre prou significatiu. Europa ha estret les files per posar bastons a les rodes a la possible independència d'Escòcia. I, de retruc, perquè aquí sempre hi ha garrotades per a qui no combrega amb els interessos de les grans cancelleries i la burocràcia de Brussel·les, les aspiracions democràtiques –en la mesura que voldrien fer el que faran els escocesos– d'una part majoritària –per dir sí o no, tant és– de la societat catalana, també n'han rebut.

Primer va ser el moviment de Londres. El ministre del Tresor, George Osborne, i el primer ministre, David Cameron, van repetir la setmana passada, de totes les maneres possibles, que si Escòcia s'independitzava no hi hauria unió monetària. Poc després, el diumenge 16 de febrer, el president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso –un dels protagonistes de la foto de les Açores i que sempre té el dit al gallet–, deia allò que Escòcia ho tindria “extremament difícil, si no impossible”, per unir-se a la Unió Europea en cas d'independència.

En política no hi ha mai coincidències. Dos i dos sumen quatre. I que el referèndum escocès preocupa la UE és evident. I que el que passa a Catalunya fa ennuegar més d'un, també. La lògica i la història suggereixen, doncs, que Londres i Brussel·les (i Madrid també, tot i que dissimula prou amb l'enrenou de no res de Gibraltar) actuen de manera coordinada per posar fi als separatismes que remenen la cua a Europa. Els vectors de pressió actuen de manera coordinada i el cercle es vol fer estret. És així, i no de cap altra manera, com cal llegir la pressió recent sobre Escòcia. I, de passada, sobre Catalunya.

Per raons de principis generals, aquí m'interessa més referir-me a les declaracions de Barroso –més o menys matisades després– que no pas a l'afer de la lliura esterlina –qüestió tant tècnica com de voluntat política–, perquè el que va dir el membre del quartet de les Açores afecta especialment els suposats fonaments democràtics sobre els quals s'assenta la Unió Europea.

Si Escòcia vota sí, i seguint l'Acord d'Edimburg, Londres reconeixeria el nou estat i la resta de membres de la UE, Espanya inclosa, no podrien no fer-ho. O sí? L'adhesió a la UE és oberta a qualsevol democràcia legítima i el referèndum del 18 de setembre serà inequívocament vàlid. I vinculant, tant per a Edimburg com per a Londres, i per a Brussel·les. El paper de la Comissió, i això és el que Barroso no entén perquè cobra per no entendre-ho, consisteix a informar dels requeriments d'un estat candidat i de si aquest estat els compleix o no. Escòcia, en qualitat de membre de la UE com a part del Regne Unit, els compleix i els compliria en cas de sí. Per tant, amb què amenaça l'home exactament? Esmentar Kosova és embolicar-se en un laberint per la sang amb què té tacades les mans des del 2003? Al Regne Unit, malgrat tot, a ningú li entra al cap que Escòcia i Anglaterra muntessin un ball de bastons per una independència de més o de menys. Irlanda del Nord? Bé, després del procés de pau, i des del desembre del 1995, Londres admet la possibilitat que un dia l'Ulster s'incorpori a la República d'Irlanda si els ciutadans del nord ho decidissin en referèndum. En volen més? Quant trigaria Escòcia a incorporar-se a la UE? “Uf!”, deia Barroso. Però un informe del govern britànic ha admès que els estats nòrdics van completar negociacions en un màxim de dos anys. I, com recorda el professor Michael Keating, si Islàndia i Noruega ara sol·licitessin l'ingrés, serien a dins molt abans que Turquia o Sèrbia.

Què passaria amb Catalunya? La Constitució espanyola diu que el que ha unit Déu o el Parlament constituent, els homes (els ciutadans) no ho poden trencar. Però Barroso va avançar la possibilitat que Catalunya sortiria de la Unió Europea si mai s'independitzava. Per tant, admetent-ho, admetia també que això era possible, reformant o no, tant és, la llei sagrada que ho nega de soca-rel.

Tot plegat exemplifica com els estats, les maquinàries de poder, pressionen i tracten de tallar la llibertat dels ciutadans als quals haurien de servir i, finalment, retre-hi comptes. Però la pressió, almenys en el cas escocès, de moment no sembla que hagi donat el fruit esperat. Les primeres enquestes fetes després que Londres negués la unió monetària i que Barroso fes el bocamoll continuen indicant un lleuger augment del sí i un declivi progressiu del no.

Així, el que hi ha en joc a Escòcia no és, de fet, la independència d'una part de l'actual Regne Unit, perquè, de dependents, en seguiran sent, vulguin o no. El que hi ha en joc a Escòcia, i potser pròximament a Catalunya, és la força real dels ciutadans davant dels poders brutals amb majúscules. Després, i més enllà de qüestions nacionals, caldria, també, que els mateixos ciutadans s'unissin, com s'uneixen darrere banderes de colors diferents, per modificar el veritable ordre de les coses: ras i curt, el terrible, injust i cada vegada més insostenible model econòmic en què vivim. Perquè cal ser realistes, òbviament, i demanar allò que és i serà del tot impossible.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.