Barricades no tan remotes

L'espectre de la guerra es torna a passejar per Europa però, per segons quines coses, Europa ens queda molt lluny. Més enllà de les adopcions de la mainada –ara desgraciadament encallades–, en la nostra ignorància hem associat sempre la Ucraïna pacífica amb un exotisme remot i aliè més proper a la Rússia camperola que no pas als gratacels de Brussel·les. I ara la guerra, aquesta conducta tan humana i tan animal alhora, ens allunya encara més dels ucraïnesos. Ells volen ser europeus però nosaltres volem que siguin simplement remots, pel que pugui passar. És lògic, ningú desitja tenir veïns sorollosos i problemàtics a sota de casa. Aleshores la ignorància deixa pas a la por, al pànic pel possible contagi dels pneumàtics cremats a la plaça i el sabor de la sang a la boca. No, Ucraïna no és a prop, però els seus problemes sí. Les dificultats econòmiques –amb un salari mínim de cent euros al mes– i l'afamada corrupció política, ingredients que, combinats, han provocat l'infern als carrers de Kíev, són desgràcies prou europees. Putin, el piròman de Moscou, només hi ha acabat d'afegir el seu toc, la benzina de promeses econòmiques per tal que no abandonin l'esfera d'influència russa. Però, malgrat tot, les imatges que aquests dies han sortit a les televisions d'arreu del món, amb manifestants sotmesos a una pluja de bales disparades per les forces governamentals, transmeten una proximitat inevitable. Independentment de la ciutat a on les arrenquin i dels carrers a on les parin, les llambordes sempre són els projectils pobres de l'exèrcit del poble i les barricades, la seva trista trinxera. En això, totes les manifestacions incruentes s'assemblen. Comparteixen la mateixa desesperació ciutadana i comparteixen també la mateixa desproporció de la força policial que pretén reprimir-la.

Dijous, mentre la propaganda presidencial negava l'ús de munició real, podíem contemplar gràcies a les imatges captades per un videoaficionat l'abast de la mentida, la fredor dels franctiradors, l'horror dels seus trets. A terra, amb prou feines protegits pels escuts de fabricació casolana, s'arrossegaven els manifestants tirotejats a distància mentre els companys més valents es jugaven la vida provant d'evacuar-los. Després, qui sap si conscients de la massacre, potser horroritzats amb la magnitud de la seva culpa, els manaires s'asseien corrents a negociar la pau.