Els altres qatarians

Aquests dies s'ha recordat Els altres catalans, de Paco Candel, ara que fa mig segle de la seva publicació. Algunes relectures han aprofitat per dir, amb aquella alegria, que l'ascensor social, ara, com aleshores, encara funciona. Jo en tinc els meus dubtes. I no ha calgut pensar en els immigrants, el centre d'internament d'estrangers o les tanques de Ceuta. Passejant per Barcelona aquests dies n'hi ha hagut prou. Barcelona és aquesta setmana un perfecte plató per al Mobile World Congress –al començament, encara l'anomenàvem en català–. Perquè, ho sabem, oi, que només fa de simple plató, perfectament intercanviable? Vénen a fer-hi els seus grans i estel·lars negocis, enlairats en un superluxe que tan sols ens sobrevola i ens passa de llarg, molt lluny de qui recollirà les engrunes que cauen d'aquest superluxe: els taxistes que fan 100 euros per carrera, els restauradors que fan més hores que un rellotge per aprofitar l'embranzida, les prostitutes a ple rendiment... Sí, afavoreix tota mena de negocis, el congrés de mòbils. A la Rambla hi ha hagut un desembarcament de prostitutes de l'est, com feia temps que no es veia. Deu ser cosa d'un proxeneta amb un ull clínic de luxe, també.

L'ascensor social no funciona però ja estem més a prop de Qatar. Allà celebren grans fastos, en forma de grans premis de motos, mundials de futbol i tot el que es posi a davant. Una activitat frenètica que irradia una llum quasi prou extraordinària per tapar les vergonyes de la mà d'obra estrangera –nepalesos, indis...– sotmesa a condicions d'esclavatge. Segurament els prometen que ells algun dia seran els altres qatarians. Potser allà també prenen xarop de cofoisme. A diferència de Qatar, Catalunya no té petroli. I en canvi, el seu talent intern –que vindria a ser el petroli– es veu obligat a marxar a la recerca d'això que en diuen “ascensor social”. Aquest petroli català o el deixen marxar o el trinxen. Aquí només se sent la remor d'un muntacàrregues mig espatllat.