El príncep i l'insubmís

Què ho fa que un home es planti davant de l'hereu de la corona d'Espanya en un acte públic i es negui a donar-li la mà adduint el no espanyol al fet que els catalans puguin votar una consulta d'autodeterminació? Es pot dir que és un acte de dignitat personal davant el representant de l'Estat que imposa la seva llei. Es pot descriure com una defensa del dret col·lectiu d'autodeterminació del poble català. I es pot definir també com l'elecció simbòlica dels valors democràtics per damunt de l'autoritat i l'stablishment. Inconformisme, insubmissió, resistència passiva... O tot alhora. A Espanya, en canvi, tenen clar que no calen tants arguments i fins i tot sobren moltes paraules. O és un maleducat, o és un friqui o directament un imbècil. Aparentment no els suposa cap problema; com a màxim una nosa. El príncep en té prou amb passar de llarg buscant mans més submises. Els bufons de l'statu quo, esgotats els insults, li poden riure les gràcies a l'entranyable Belén Esteban, coneguda en el submón de la teleescombraria com la princesa del pueblo, i ara també mediàtica defensora dels valors eterns de la pàtria a la veu de “arriba España”. I les elits instal·lades a l'escalf de l'Estat, passades unes poques hores, poden sopar amb el príncep hereu, mentre decideixen quins drets es poden sacrificar i quantes voluntats es poden ignorar perquè acabi passant el que convé als seus interessos. No importa que Catalunya com a nació i els catalans com a poble hagin expressat democràticament, pacíficament i massivament la voluntat d'exercir el seu dret a l'autodeterminació. La nació espanyola no ho pot tolerar; i els seus representants polítics, institucionals i econòmics, per tots els camins possibles, miraran d'evitar-ho. Per descomptat, Àlex Fenoll no està sol, ni Clara Ponsatí, ni Diango, ni tants altres, però caldrà molta insubmissió individual i col·lectiva per guanyar la llibertat.