Encaixar la mà
Dilluns, l'empresari Àlex Fenoll es va negar a donar la mà al príncep Felip i s'ha generat una controvèrsia notòria. És normal perquè es tracta d'un gest amb una càrrega simbòlica molt potent. Donar la mà és una mostra de respecte que en virtut de les convencions sobre l'educació no es nega a ningú, ni a l'adversari més acèrrim, per no haver de parlar d'enemics. A més, Fenoll el va executar amb una serenor i una calma admirables. L'empresari ha rebut adhesions i crítiques, no sabria dir en quines proporcions perquè és incalculable.
Ara: si el debat és sobre les formes, em penso que no volarem gaire lluny. A més, potser llavors també ens hauríem de preguntar si és gaire normal i adequat que en ple segle XXI i en un congrés internacional sobre la telefonia mòbil et manin posar-te en una fila en posició de ferms perquè hi ha un príncep que vindrà i avançarà com si passés revista i que confia que li demostris la submissió que s'espera a partir de la posició d'un i altre. Tant se val.
De tot l'incident i les posteriors declaracions que es van suscitar, el que més em va motivar va ser l'explicació de Fenoll en el sentit que ho havia fet “per coherència amb mi mateix i d'autoestima al nostre poble. (…) Si no ens respecten les nostres garanties democràtiques, no som amics d'ells. Quan m'ha dit ‘amic', li he respost ‘No ets amic meu. Seràs amic meu quan em respectis.' No li donaré la mà a una persona que no ens respecta”. Per mi, la clau del gest de Fenoll rau en la coherència i el respecte que reclama per a ell i per a tots els catalans. La coherència i el respecte són el fons de la qüestió.
El problema és que s'està demanant respecte a uns dirigents que demostren donar-hi molt poca importància. Quan no els interessa, queda clar. Perquè, com bé va subratllar Fenoll, el respecte exigeix coherència, que vol dir respectar-se un mateix per poder-ne reclamar. I, lamentablement, aquests dirigents que han convertit la política en el seu ofici demostren respectar ben poc l'exercici de la responsabilitat pública i a ells mateixos. No cal anar gaire enrere perquè d'exemples, en tenim cada dia.
Aquests darrers dies s'han recordat els casos d'Enric Millo, Rosa Díez i Javier Nart. L'exdiputat d'ERC Joan Puigcercós va explicar que l'ara número dos del PPC li va demanar d'anar a les llistes a les eleccions del 2003, després de quedar fora de la d'Unió. Encara que Millo es va afanyar a negar-ho i a dir que va ser Puigcercós qui el va anar a buscar, hi ha periodistes que recorden que en aquella època es vantava de ser el sector sobiranista d'UDC. De la líder d'UPD, que la setmana passada va afilerar populars i socialistes, catalans inclosos, en una moció en contra del procés sobiranista, hem recordat que l'any 1999, quan era consellera del govern basc, afirmava en una entrevista a La Vanguardia que “si algun cop la majoria dels bascos volgués la independència, la democràcia s'hi adaptaria, perquè la democràcia és la capacitat d'adaptar-se al que desitgin els ciutadans”. I, finalment, hem trobat el flamant candidat de Ciutadans a les eleccions europees Javier Nart que quan era dirigent del PSP català es feia dir Xavier i convidava “a tots els qui creieu en una Catalunya lliure” a assistir a un míting a Reus.
En les trajectòries de Millo, Díez i Nart podem trobar-hi una capacitat d'adaptació a les circumstàncies escrupolosa i fascinant, però ben poca coherència. Les normes d'educació exigeixen que, en cas de trobar-nos-els els saludem amb una encaixada de mà. Però, en cap cas podria ser en senyal de respecte.
