‘Amb ulls de nen'

Amb ulls de nen és una sèrie de l'apartat de nous formats de TV3. És d'agrair que una televisió pública investigui noves fórmules per arribar a l'espectador. El fet que obtingui un 13% d'audiència en la franja més important de la nit i amb competidors forts de cadenes privades generalistes tampoc no és desmereixedor; malgrat tot, no em sembla un programa reeixit.

Per molt meravellosa que sigui la veu de Txe Arana, el fet de sentir-la explicant com funciona el 012 de la Generalitat i en tota la publicitat institucional resta originalitat al relat en off de la veu narradora d'Amb ulls de nen. Insisteixo: no poso en dubte la seva professionalitat, però als espectadors ens cansa moltíssim sentir sempre les mateixes veus i aquest és un país que té excel·lents dobladors i locutors.

El contingut consisteix en un documental en què la veu esmentada descriu una situació real i uns protagonistes, que són els fills, a més dels pares, de vegades amb la intervenció d'algun educador, monitor, metge..., depenent del tema monogràfic que es tracti en cada emissió.

Un altre element d'aquest format es basa a donar una càmera als nens perquè enregistrin moments de la seva vida quotidiana, tot i que aquests són molt puntuals i fan referència a la tria argumental: la malaltia, l'oci, la diversitat i els valors, entre d'altres. El desenvolupament del programa se centra en un personatge nen/nena que sigui un exemple viu del tema: una petita que ha superat un càncer, una gimnasta d'alt rendiment, infants amb alguna deficiència com l'auditiva...

Però la millor part de tot, allò que veritablement ens enganxa, és el testimoni dels nens davant la càmera en un pla mitjà (o americà) contestant unes preguntes que no sentim. És la factura clàssica del documental, i aquesta sí que funciona. Aquest gènere és el fonament de la televisió, aquí no s'ha inventat res de nou; tanmateix, i malgrat que siguin píndoles petites incrustades dins del relat temàtic del programa, és el que l'aguanta.

La tasca de càsting és francament bona. El meu preferit és un pèl-roig que es diu Guillem i confessa sense embuts que a ell el que li agradaria és passar-se tot el dia mirant la tele, i en un altre context deixa anar que els telenotícies no li agraden gaire perquè tot això d'Haití li fa molta pena.

Genial la nena d'Arbúcies que manifesta contundent que és clar que l'emprenya que li diguin “vaca” perquè està grassa, però n'hi ha d'altres que també tenen conflictes, com aquests que no mengen porc i fan “escafinyots” quan a l'escola els en posen.

Deixant de banda el discurs dels pares, que sol ser molt tòpic i previsible, la realitat que aquests nois plantifiquen davant l'objectiu és impagable, per exemple quan relaten l'horari de les seves activitats extraescolars: el dilluns, piano; el dimarts, anglès; el dimecres, bàsquet; el dijous, una altra vegada piano, i els divendres, bàsquet un altre cop (uf!). En canvi, uns altres van a pescar amb el iaio o surten a fora a jugar. L'Ayoub, un nen de deu anys que viu a Barcelona, molt intel·ligent i que és seguidor dels programes de ciència (recita sense vacil·lar noms d'inventors), juga a construir cabanes amb pals al solar prop de casa.

En definitiva, després dels primers capítols, valdria la pena deixar enrere les innovacions fallides i centrar l'espai en allò que ha fet tan bé TV3 en aquest tipus de documentals: deixar que els nens s'expressin mentre nosaltres, entre meravellats i avergonyits, ens veiem reflectits en els més petits de casa.