Que parli Crimea
Altre cop la visió interessada dels fets polítics ens du a una visió simplista dels conflictes. No han de ser Putin o Obama, la Unió Europea o l'OTAN, els que diguin quin ha de ser el futur de Crimea, sinó els seus habitants els que ho decideixin. Per si algú dubta d'aquesta afirmació, només cal recordar la intervenció del ministre d'Assumptes Exteriors espanyol, altrament lúcid i dialogant fins que es va lliurar sense condicions al PP.
Crimea sempre ha estat cobejada per totes les potències amb interessos a la zona. S'ha de recordar que la República de Crimea és autònoma d'Ucraïna, amb 26.200 km² i uns 2 milions d'habitants, que serien gairebé 2,5 si hi incloguéssim Sebastòpol, que va quedar fora de la república autònoma pel fet de ser una ciutat amb estatus especial per la presència de forces navals de Rússia i Ucraïna. Aproximadament el 60% de la població és russa, ortodoxa, i els ucraïnesos són una quarta part. Els tàtars representen poc més d'un 12%, malgrat ser els pobladors més primigenis; lligats a un passat de cultura i llengua turques, foren deportats per Stalin en ser acusats de col·laboracionistes amb els nazis. La resta, xifres petites, entre bielorussos, armenis, jueus, polonesos, àzeris, coreans, grecs, alemanys i gitanos. Crimea, com a óblast (regió) sense cap competència política, va ser incorporada l'any 1954 a la República Soviètica d'Ucraïna.
País de clima benigne, ric agrícolament, va estar relacionat amb la nostra història quan, en la guerra de Crimea (1853-1856), hom deia en el món industrial i burgès català: “Pluja o sol, guerra a Sebastòpol”, és a dir, venda impensada i notable als contendents dels productes tèxtils i manufactures que el feble mercat espanyol no acabava de comprar. Es nodrí de tot el que podia oferir el mercat català a l'aliança de la Gran Bretanya, França, l'imperi otomà i el Regne de Sardenya, i encara l'audàcia comercial catalana fins i tot arribà a negociar amb el seu enemic, l'imperi rus del tsars.
L'excusa de la guerra va ser que Rússia volia defensar els cristians ortodoxos que vivien sota Turquia. Al darrere hi havia l'afany expansionista. Ara Putin intenta refer una errada històrica de Nikita Khruixtxev, dirigent soviètic de l'època, en regalar Crimea. Per això usa l'exèrcit, controla militarment la península; per això insta a passar-se a obediència russa milers de militars, pilots de caça amb els avions corresponents, mariners de la flota amb els seus vaixells.
No és agradable donar la raó a un plutòcrata com Putin, però cert és que Crimea té l'ànima russa. També cal ser objectiu i reconèixer que Europa, i al darrere els EUA amb l'ombra allargada de l'OTAN, vol arribar al baix ventre geoestratègic de Rússia. Obama tampoc és una ànima de càntir, defensa la tutela d'una Europa que no té veritable política exterior. I aquí és on xoquen les dues potències, més pel futur que pel present. Ningú vol una guerra, el que es pretén és guanyar pes decisiu de forma preventiva sobre el futur d'Ucraïna a l'adversari present i molt més potencial en el futur.
Els diners que no arribaven malgrat la necessitat que en tenia Ucraïna per sortir d'una greu crisi econòmica, ara l'Europa unida i els EUA els presten de forma generosa. Com sempre els polítics professionals només entenen de política, no escolten ni ausculten la gent.
No crec que s'arribi a cap greu incident per respectar el sentiment rus i l'eslau existents. S'ajustarà una sortida per a Crimea que hauria d'implicar que puguin decidir ells mateixos el seu futur. Les pressions polítiques i els diners calmaran els sectors més proeuropeistes, però no tot estarà tancat.
A l'est d'Europa durant 70 anys, des del comunisme fins a la seva hecatombe, hi ha hagut una imposició nacional que no ha respectat res, cap identitat nacional. L'única via, malgrat el que digui el Margallo de torn, és, com a Catalunya o a Escòcia, el dret a decidir dels pobles, ja ho deia l'any 1918 el president dels EUA Woodrow Wilson.
