Com ara Crimea

Que ni tot és blanc ni tot és negre s'aprèn amb l'experiència i mirant les pel·lícules del millor Hollywood. Que parlant no sempre s'entén la gent, també. I que el principi democràtic no sempre resol les qüestions polítiques i socials més complexes, igualment. El Parlament de Crimea acaba d'aprovar “per unanimitat” incorporar-se a Rússia i ha convocat un referèndum per resoldre la qüestió. Molt bé. Així com cal. Però aleshores arriben altres consideracions. Per exemple, es pot convocar una consulta d'aquest gruix amb una tropa sense identificar ocupant el territori? És a dir, es pot votar amb llibertat davant els soldats russos o prorussos? Una altra: és cert que Crimea és ucraïnesa des que la Unió Soviètica la va cedir el 1954, però també ho és que la població de la regió va ser deportada i alterada per Stalin. Els seus pobladors llavors majoritaris, els tàtars, ara han quedat reduïts a la insignificància demogràfica. La població actual, resultant de les grans deportacions, és, doncs, artificial, però és la població real i, per tant, són ells els que han de decidir on situen el seu país. Uf! Ara, aplicar aquesta màxima a qualsevol cas és trampós i injust. Quina població hauria de votar ara en un referèndum, si n'hi hagués, al Sàhara exespanyol? La del cens de 1975 o l'actual, distorsionada per l'acció de Rabat? Malgrat totes aquestes consideracions, per resoldre el dilema de la manera més sensata, que votin, que ho facin en llibertat i que sigui el que Espanya no vol.