El comunicat de la victòria
Franco va donar per acabada la guerra l'1 d'abril del 1939, però llavors començava la seva política de postguerra, que no era altra que implantar el seu poder absolut i perpetu
Es poden canviar els llibres d'història però
no la història
L'1 d'abril del 1939 es va publicar l'últim comunicat de la Guerra Civil. Era tasca habitual de l'estat major, però aquell dia el va signar el Generalíssim, per capitalitzar la victòria. Deia: “En el dia d'avui, captiu i desarmat l'exèrcit roig, han assolit les tropes nacionals els seus últims objectius militars. La guerra s'ha acabat.” L'exèrcit nacional havia assolit els seus últims objectius militars, però quedaven els objectius civils. Si Clausewitz va dir que “la guerra és la continuació de la política amb uns altres mitjans”, la política de postguerra de Franco seria la mateixa guerra amb uns altres mitjans. El seu objectiu civil, a través de la guerra –per això la va allargassar tant com va poder–, era implantar el seu poder absolut i perpetu. La repressió sense misericòrdia perseguia aquest objectiu. Durant les tres guerres carlines, els uns i els altres havien comès grans brutalitats, però acabada la guerra es procurava que la pau fos no sols militar, sinó també civil. En les tres guerres civils que van guanyar les esquerres, les condicions dels vencedors van ser generoses, arribant fins i tot a reconèixer els graus militars dels vençuts. En la primera guerra que guanyaven les dretes, la rendició va haver de ser sense condicions i les represàlies van ser il·limitades.
A Espanya uns havien guanyat i uns altres havien perdut; a Catalunya tots havien perdut, fins i tot els partidaris de Franco. Cambó, que havia apostat fort per la victòria de Franco, se sentia derrotat com a polític, perquè se li ensorraven l'ideal catalanista i el projecte de renovació de la política espanyola. La guerra va tenir des del principi el caràcter d'una lluita contra l'autonomia catalana. Els catalans que amb penes i treballs s'havien passat als rebels eren molt mal rebuts. L'ambient a la zona nacional era no sols anticatalanista, sinó ferotgement anticatalà, amb especial odi a la llengua. Tresgallo de Souza, Maximiano García Venero, escrivia: “Que els fugitius de Catalunya parlin en la pàtria l'idioma espanyol. No volem sentir la germania tarada del pseudopurisme dialectal fabricat a mà per intel·lectuals a sou de la Lliga i dels fabricants.” Quan Salvador Millet i Bel es va presentar a la frontera voluntari, un oficial li va mostrar la pistola i li va dir que a la primera paraula que li sentís en català li buidaria el carregador al ventre. Queipo de Llano (ban del 11/10/1936) va prohibir pagar deutes pendents a favor de persones o entitats de Catalunya (es podia pagar a un creditor de Madrid, però no a un de Barcelona). Subratllem aquesta frase contundent de Francisco de Cossío a El Norte de Castilla, de Valladolid, que ell dirigia: “Castella va fer la nacionalitat i Catalunya l'està refent. Ens trobem en una nova reconquesta, i la nostra Granada, avui, ha de ser Barcelona.” El Heraldo de Aragón deia: “Vençut el catalanisme, no serà suficient treure-li l'Estatut, entrant en el règim comú. Això seria deixar igualades la fidelitat i la traïció! És necessari sotmetre'l, durant uns quinquennis, a règim d'excepció, fins que penedit dels seus pecats, torni, submís i amorós, al si de la mare Espanya.”
En la postguerra, l'anticatalanisme franquista es va revelar netament en el cas de Vidal i Barraquer. Franco va prohibir que retornés a la seva seu tarragonina malgrat les insistents demandes de Pius XII, que havia arribat a oferir-li d'acceptar que els bisbes espanyols prestessin el jurament de fidelitat en la manera dura que Franco demanava si deixava retornar el cardenal. Va desatendre les peticions de Gomà i de Pla i Deniel. El falangista tarragoní Fontana, que veia que l'exili del cardenal desacreditava el règim, va intentar parlar-ne a Franco en una audiència, però aquest li va dir secament: “Passi al punt següent.” Quan el 13 de setembre del 1943 el cardenal de la pau va morir a l'exili, conta el director de la revista Ecclesia, Jesús Iribarren, que la censura no li va deixar publicar una senzilla nota necrològica, malgrat les protestes i gestions d'algunes personalitats eclesiàstiques, però poc després, en el número del 9 d'octubre, va haver d'inserir obligatòriament un comunicat de Franco a tots els bisbes espanyols que deia, amb llàgrimes de cocodril: “El Caudillo prega a l'episcopat per l'ànima del cardenal Vidal i Barraquer. [...] La defunció aixeca el meu cor al Déu de la misericòrdia demanant que aculli en el seu si qui cristianament va desaparèixer d'entre nosaltres. [...] Us prego i encarrego [...] pregàries al Senyor per l'etern descans de l'il·lustre purpurat.”
No es pot canviar la història
Podria semblar que l'experiència de la Catalunya autònoma durant la Segona República havia estat només un somni fugisser, però ni Franco, amb tot el seu poder absolut, no podia fer que no hagués passat allò que havia passat a Catalunya en els anys de la il·lusió i l'esperança. La història és irreformable. Una dictadura pot canviar els llibres d'història, però no pot canviar la història. Quan l'exèrcit de la República, de derrota en derrota, s'anava ensorrant, el general Rojo va organitzar, una darrera l'altra, successives línies de defensa, però per a Catalunya la suprema línia defensiva era la cultura, i era la cultura l'únic que quedaria quan tota la resta se n'hagués anat avall amb l'ensulsiada. Carles Pi i Sunyer, des de la conselleria de Cultura, va emprendre una tasca formidable en aquest sentit. Els soldats catalans de l'exèrcit republicà, un cop fracassat l'intent de crear l'exèrcit de Catalunya, eren sovint enviats a zones llunyanes, per la mateixa raó que havia mogut Negrín a instal·lar el govern a Barcelona: prevenir vel·leïtats independentistes. “Damunt d'ells –escriu Pi i Sunyer– queia un xàfec de propaganda de tota mena. [...] I en aquesta allau de propaganda es lloava tot, la grandesa i la independència d'Espanya, la República i la democràcia, el comunisme, el socialisme, l'anarquisme. Tot menys el profund sentiment patriòtic davant de la Catalunya amenaçada, que era el que havia de despertar més ressò entre els nostres soldats. I el miracle de fidelitat dels combatents catalans és que tot i no dir-los-ho, i a desgrat d'eixordar-los les orelles amb la propaganda d'altres motivacions ideològiques, els soldats catalans sabien, amb el saber del cor, que lluitaven per Catalunya.” Aquest va ser l'objectiu dels Serveis de Cultura al Front, creats pel decret del 13 de setembre del 1937. Com més empitjorava la situació militar, més intensificava Pi i Sunyer aquests esforços, conscient que era l'última i la més ferma línia de defensa de Catalunya.
Quan el 1954 es va poder publicar la segona edició del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra del 1932, Carles Riba va qualificar de “noblement folla” l'empresa de “tornar el català a la seva antiga categoria d'idioma de cultura”. S'havia normalitzat la llengua. El 1939 es van suprimir institucions, es van prohibir moviments, les grans personalitats de la cultura catalana van haver d'anar a l'exili i l'exèrcit d'ocupació va procedir a allò que Josep Benet ha anomenat un intent de genocidi cultural. Però, al costat d'una llengua apta per a tots els usos de la cultura, de la ciència i de la tècnica modernes, quedaven les biblioteques (les públiques i les privades, a la majoria de llars catalanes), i ben aviat es van imprimir o reimprimir llibres avantdatats, per bé que amb tirades limitades, i és per aquest biaix que començaria la represa del país. Les autoritats franquistes se n'adonaven prou quan posaven la màxima dificultat a la reedició del diccionari Fabra. Segurament és una simplificació, però no és cap facècia absurda la frase, atribuïda a Carles Riba, segons la qual el 1939 Catalunya ho va perdre tot, però li va quedar el Fabra.
L'inici de la dictadura
Capítol 101
