Opinió

El comunicat de la victòria

Franco va donar per acabada la guerra l'1 d'abril del 1939, però llavors començava la seva política de postguerra, que no era altra que implantar el seu poder absolut i perpetu

A Espanya uns havienguanyat i uns altres havien perdut; a Catalunya tots havien perdut, fins i tot els partidaris de Franco
Franco no podia ferque no hagués passat allò que havia passat.
Es poden canviar els llibres d'història però
no la història

L'1 d'abril del 1939 es va publi­car l'últim comu­ni­cat de la Guerra Civil. Era tasca habi­tual de l'estat major, però aquell dia el va sig­nar el Gene­ralíssim, per capi­ta­lit­zar la victòria. Deia: “En el dia d'avui, cap­tiu i des­ar­mat l'exèrcit roig, han asso­lit les tro­pes naci­o­nals els seus últims objec­tius mili­tars. La guerra s'ha aca­bat.” L'exèrcit naci­o­nal havia asso­lit els seus últims objec­tius mili­tars, però que­da­ven els objec­tius civils. Si Clau­sewitz va dir que “la guerra és la con­ti­nu­ació de la política amb uns altres mit­jans”, la política de post­guerra de Franco seria la mateixa guerra amb uns altres mit­jans. El seu objec­tiu civil, a través de la guerra –per això la va allar­gas­sar tant com va poder–, era implan­tar el seu poder abso­lut i per­petu. La repressió sense mise­ricòrdia per­se­guia aquest objec­tiu. Durant les tres guer­res car­li­nes, els uns i els altres havien comès grans bru­ta­li­tats, però aca­bada la guerra es pro­cu­rava que la pau fos no sols mili­tar, sinó també civil. En les tres guer­res civils que van gua­nyar les esquer­res, les con­di­ci­ons dels ven­ce­dors van ser gene­ro­ses, arri­bant fins i tot a reconèixer els graus mili­tars dels vençuts. En la pri­mera guerra que gua­nya­ven les dre­tes, la ren­dició va haver de ser sense con­di­ci­ons i les represàlies van ser il·limi­ta­des.

A Espa­nya uns havien gua­nyat i uns altres havien per­dut; a Cata­lu­nya tots havien per­dut, fins i tot els par­ti­da­ris de Franco. Cambó, que havia apos­tat fort per la victòria de Franco, se sen­tia der­ro­tat com a polític, perquè se li ensor­ra­ven l'ideal cata­la­nista i el pro­jecte de reno­vació de la política espa­nyola. La guerra va tenir des del prin­cipi el caràcter d'una lluita con­tra l'auto­no­mia cata­lana. Els cata­lans que amb penes i tre­balls s'havien pas­sat als rebels eren molt mal rebuts. L'ambi­ent a la zona naci­o­nal era no sols anti­ca­ta­la­nista, sinó ferot­ge­ment anti­ca­talà, amb espe­cial odi a la llen­gua. Tres­ga­llo de Souza, Maxi­mi­ano García Venero, escri­via: “Que els fugi­tius de Cata­lu­nya par­lin en la pàtria l'idi­oma espa­nyol. No volem sen­tir la ger­ma­nia tarada del pseu­do­pu­risme dia­lec­tal fabri­cat a mà per intel·lec­tu­als a sou de la Lliga i dels fabri­cants.” Quan Sal­va­dor Millet i Bel es va pre­sen­tar a la fron­tera volun­tari, un ofi­cial li va mos­trar la pis­tola i li va dir que a la pri­mera paraula que li sentís en català li bui­da­ria el car­re­ga­dor al ven­tre. Queipo de Llano (ban del 11/10/1936) va pro­hi­bir pagar deu­tes pen­dents a favor de per­so­nes o enti­tats de Cata­lu­nya (es podia pagar a un cre­di­tor de Madrid, però no a un de Bar­ce­lona). Subrat­llem aquesta frase con­tun­dent de Fran­cisco de Cossío a El Norte de Cas­ti­lla, de Valla­do­lid, que ell diri­gia: “Cas­te­lla va fer la naci­o­na­li­tat i Cata­lu­nya l'està refent. Ens tro­bem en una nova recon­questa, i la nos­tra Gra­nada, avui, ha de ser Bar­ce­lona.” El Heraldo de Aragón deia: “Vençut el cata­la­nisme, no serà sufi­ci­ent treure-li l'Esta­tut, entrant en el règim comú. Això seria dei­xar igua­la­des la fide­li­tat i la traïció! És neces­sari sot­me­tre'l, durant uns quin­quen­nis, a règim d'excepció, fins que pene­dit dels seus pecats, torni, submís i amorós, al si de la mare Espa­nya.”

En la post­guerra, l'anti­ca­ta­la­nisme fran­quista es va reve­lar neta­ment en el cas de Vidal i Bar­ra­quer. Franco va pro­hi­bir que retornés a la seva seu tar­ra­go­nina mal­grat les insis­tents deman­des de Pius XII, que havia arri­bat a ofe­rir-li d'accep­tar que els bis­bes espa­nyols pres­tes­sin el jura­ment de fide­li­tat en la manera dura que Franco dema­nava si dei­xava retor­nar el car­de­nal. Va desa­ten­dre les peti­ci­ons de Gomà i de Pla i Deniel. El falan­gista tar­ra­goní Fon­tana, que veia que l'exili del car­de­nal desa­cre­di­tava el règim, va inten­tar par­lar-ne a Franco en una audiència, però aquest li va dir seca­ment: “Passi al punt següent.” Quan el 13 de setem­bre del 1943 el car­de­nal de la pau va morir a l'exili, conta el direc­tor de la revista Eccle­sia, Jesús Iri­bar­ren, que la cen­sura no li va dei­xar publi­car una sen­zi­lla nota necrològica, mal­grat les pro­tes­tes i ges­ti­ons d'algu­nes per­so­na­li­tats eclesiàsti­ques, però poc després, en el número del 9 d'octu­bre, va haver d'inse­rir obli­gatòria­ment un comu­ni­cat de Franco a tots els bis­bes espa­nyols que deia, amb llàgri­mes de coco­dril: “El Cau­di­llo prega a l'epis­co­pat per l'ànima del car­de­nal Vidal i Bar­ra­quer. [...] La defunció aixeca el meu cor al Déu de la mise­ricòrdia dema­nant que acu­lli en el seu si qui cris­ti­a­na­ment va des­a­parèixer d'entre nosal­tres. [...] Us prego i encar­rego [...] pregàries al Senyor per l'etern des­cans de l'il·lus­tre pur­pu­rat.”

No es pot can­viar la història

Podria sem­blar que l'experiència de la Cata­lu­nya autònoma durant la Segona República havia estat només un somni fugis­ser, però ni Franco, amb tot el seu poder abso­lut, no podia fer que no hagués pas­sat allò que havia pas­sat a Cata­lu­nya en els anys de la il·lusió i l'espe­rança. La història és irre­for­ma­ble. Una dic­ta­dura pot can­viar els lli­bres d'història, però no pot can­viar la història. Quan l'exèrcit de la República, de der­rota en der­rota, s'anava ensor­rant, el gene­ral Rojo va orga­nit­zar, una dar­rera l'altra, suc­ces­si­ves línies de defensa, però per a Cata­lu­nya la suprema línia defen­siva era la cul­tura, i era la cul­tura l'únic que que­da­ria quan tota la resta se n'hagués anat avall amb l'ensul­si­ada. Car­les Pi i Sunyer, des de la con­se­lle­ria de Cul­tura, va empren­dre una tasca for­mi­da­ble en aquest sen­tit. Els sol­dats cata­lans de l'exèrcit repu­blicà, un cop fra­cas­sat l'intent de crear l'exèrcit de Cata­lu­nya, eren sovint envi­ats a zones llu­nya­nes, per la mateixa raó que havia mogut Negrín a ins­tal·lar el govern a Bar­ce­lona: pre­ve­nir vel·leïtats inde­pen­den­tis­tes. “Damunt d'ells –escriu Pi i Sunyer– queia un xàfec de pro­pa­ganda de tota mena. [...] I en aquesta allau de pro­pa­ganda es llo­ava tot, la gran­desa i la inde­pendència d'Espa­nya, la República i la democràcia, el comu­nisme, el soci­a­lisme, l'anar­quisme. Tot menys el pro­fund sen­ti­ment patriòtic davant de la Cata­lu­nya amenaçada, que era el que havia de des­per­tar més ressò entre els nos­tres sol­dats. I el mira­cle de fide­li­tat dels com­ba­tents cata­lans és que tot i no dir-los-ho, i a des­grat d'eixor­dar-los les ore­lles amb la pro­pa­ganda d'altres moti­va­ci­ons ideològiques, els sol­dats cata­lans sabien, amb el saber del cor, que llui­ta­ven per Cata­lu­nya.” Aquest va ser l'objec­tiu dels Ser­veis de Cul­tura al Front, cre­ats pel decret del 13 de setem­bre del 1937. Com més empit­jo­rava la situ­ació mili­tar, més inten­si­fi­cava Pi i Sunyer aquests esforços, cons­ci­ent que era l'última i la més ferma línia de defensa de Cata­lu­nya.

Quan el 1954 es va poder publi­car la segona edició del Dic­ci­o­nari Gene­ral de la Llen­gua Cata­lana de Pom­peu Fabra del 1932, Car­les Riba va qua­li­fi­car de “noble­ment folla” l'empresa de “tor­nar el català a la seva antiga cate­go­ria d'idi­oma de cul­tura”. S'havia nor­ma­lit­zat la llen­gua. El 1939 es van supri­mir ins­ti­tu­ci­ons, es van pro­hi­bir movi­ments, les grans per­so­na­li­tats de la cul­tura cata­lana van haver d'anar a l'exili i l'exèrcit d'ocu­pació va pro­ce­dir a allò que Josep Benet ha ano­me­nat un intent de geno­cidi cul­tu­ral. Però, al cos­tat d'una llen­gua apta per a tots els usos de la cul­tura, de la ciència i de la tècnica moder­nes, que­da­ven les bibli­o­te­ques (les públi­ques i les pri­va­des, a la majo­ria de llars cata­la­nes), i ben aviat es van impri­mir o reim­pri­mir lli­bres avant­da­tats, per bé que amb tira­des limi­ta­des, i és per aquest biaix que començaria la represa del país. Les auto­ri­tats fran­quis­tes se n'ado­na­ven prou quan posa­ven la màxima difi­cul­tat a la ree­dició del dic­ci­o­nari Fabra. Segu­ra­ment és una sim­pli­fi­cació, però no és cap facècia absurda la frase, atribuïda a Car­les Riba, segons la qual el 1939 Cata­lu­nya ho va per­dre tot, però li va que­dar el Fabra.


L'inici de la dic­ta­dura


Capítol 101



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia