No és ficció

Al nostre voltant hi ha molts símptomes de deteriorament de les llibertats. Un dels termòmetres més escandalosos el marca el manteniment de Jorge Fernández Díaz en el seu càrrec com a ministre de l'Interior. Subsistent nat, Fernández Díaz encarna un d'aquells perfils polítics que prioritzen sobretot el sentit de l'oportunitat, la bona posició dins l'aparat del partit, un cert concepte d'eficàcia en la gestió i un dels atributs contemporanis més celebrats i eufemístics en les lògiques de partit: la lleialtat. Fernández Díaz ha recorregut totes les baules d'una cadena política: UCD, CDS, AP i PP. Aglutinador com un eix gravitatori, al PP de Catalunya no hi ha hagut cap moviment que no topés contra els principis que la seva figura imposa: ho saben prou bé Alejo Vidal-Quadras i la damnificada Montserrat Nebrera.

El Ministeri de l'Interior concentra gran part de l'essencialitat política de l'actual govern espanyol. És per aquest motiu que Fernández Díaz s'ha convertit en una radiografia del poder. El ministre ha mentit en relació amb la tragèdia recent de Ceuta. Ha defensat que la Guàrdia Civil disparés bales de goma contra immigrants esgotats que nedaven agònicament per intentar arribar a la costa. Ha fet declaracions xenòfobes contra els homosexuals. Ha sortit indemne de l'informe fals filtrat per la policia i que relacionava Artur Mas amb comptes corrents a Suïssa. Defensa una llei de seguretat ciutadana inspirada en règims dictatorials. Després que Fernández Díaz condecorés una verge amb la medalla d'or al mèrit policial, es va revelar que el diari La Razón ha tingut accés a una base de dades policials per publicar les fotografies dels magistrats que van signar un manifest proconsulta. Fa poc Fernández Díaz també declarava que santa Teresa de Jesús, “en estos tiempos recios”, està intercedint per Espanya.

Seria un conte de terror si fos un conte. I un reportatge de ficció si fos ficció