El mes dels llebrers

Abril és el mes més cruel, diu el vers d'Eliot. Per als llebrers, però, les més altes cotes de la crueltat no arriben amb les pluges de la primavera, sinó al febrer, quan s'acaba la temporada de caça. No és que la resta de l'any, en general, visquin a la glòria. En algunes de les terres més aspres de la Península, en mans d'alguns mamífers primaris que els utilitzen com una simple eina per a la cacera, la seva no és mai una existència fàcil. El mes de febrer, però, moltíssims es converteixen en joguines trencades. Si han perdut el privilegi de la seva velocitat prodigiosa, si han deixat de ser útils o mai ho han estat gaire, se'ls penja, se'ls llença a un pou, se'ls mata a bastonades o se'ls abandona lligats a un arbre. Els humans, que tenim el do de la poesia, també el tenim de la crueltat, que no és la violència sinó el gust per la violència, i a la pell de brau, la vida d'aquestes criatures tan dòcils, tan vulnerables, tan afectuoses, en constitueix una prova descarnada. L'Esther Callol, de Sant Feliu de Guíxols, explica que el dia que va saber de la trista història dels llebrers ibèrics es va fer un tip de plorar. Però ella és de les que miren la vida a la cara, de les que no es rendeixen fàcilment, de les que posseeixen aquella força interna capaç de remoure muntanyes, i des d'aleshores es va comprometre amb una causa a la qual destina bona part de les seves energies. I ho va fer, primer, col·laborant amb SOS Galgos, i després, amb algunes amigues i còmplices, creant Galgos 112. Va ser l'abril del 2008 i ara ja tenen una xarxa de voluntaris escampats per tota la Península, un feix de famílies abnegades que acullen els gossos quan són rescatats i ja han aconseguit donar-ne en adopció més de tres mil. La seva pàgina de Facebook té quaranta-dos mil seguidors, una vitalitat que impressiona i moltes històries terribles i commovedores si es té la capacitat de veure el dolor on hi ha dolor i afecte on hi ha afecte. Ja sé que a vegades es frivolitza amb la sensibilitat de qui, com ella, estima i pateix per criatures que no són de la seva espècie, i que, fins i tot, hi ha qui retreu que s'ocupi la ment amb aquestes preocupacions mentre tants congèneres viuen desemparats. Es diu com si una cosa hagués d'excloure l'altra, com si, de fet, la bondat, la crueltat i la imprescindible facultat de l'empatia no sorgissin de la mateixa glàndula. Ja sé que hi ha tradicions familiars, culturals, i molta gent que no ha establert amb els gossos la llegendària connexió d'amistat, però jo no em refiaria de qui és cruel amb els més dèbils, ni de qui és insensible al dolor aliè. Vostès mateixos. Si a l'Esther li dónes l'oportunitat d'apel·lar a la nostra consciència, no ho dubta ni un instant. Que no es comprin gossos, diu, que per cada gos que es compra se'n moren vint, que n'hi ha milers per adoptar i que, si poden, col·laborin amb Galgos 112.

Amb una aportació petitíssima es poden calmar els pànics i els sofriments terribles d'uns ulls que no són tan diferents dels nostres i reconvertir-ho, recuperació rere recuperació, adopció rere adopció, en petites històries d'èxit i felicitat.