Violències

El llarg escla­vatge de les dones és la pàgina més negra de la història humana. Ho va dir la sufra­gista nord-ame­ri­cana Eli­za­beth Cady Stan­ton a mit­jan segle XIX i, en ple segle XXI, con­ti­nua sent així.

Aquesta set­mana l'Agència dels Drets Fona­men­tals de la Unió Euro­pea ha publi­cat l'estudi més ampli que s'ha fet mai al món sobre la violència con­tra les dones i ha reve­lat que 62 mili­ons de dones a Europa –una de cada tres– han estat vícti­mes de violència física o d'agres­si­ons sexu­als.

Les xifres són escrui­xi­do­res, però la rea­li­tat ho és encara més perquè l'enquesta se cen­tra només en la violència física i deixa fora totes les altres violències: les soci­als, les quo­ti­di­a­nes, les estruc­tu­rals.

La majo­ria d'agres­si­ons con­tra les dones són tan sub­tils que la soci­e­tat les ha assu­mit com a natu­rals, com ara el model tra­di­ci­o­nal de família que ha com­por­tat una dis­si­mu­lada però con­tun­dent limi­tació de lli­ber­tats per a les dones. O la dis­cri­mi­nació en l'àmbit labo­ral que fa que les dones cobrem, de mit­jana, un 30% menys que els homes. O el repar­ti­ment de rols que obliga una dona jove i d'èxit a triar entre la mater­ni­tat i la car­rera pro­fes­si­o­nal. Això és el que no explica l'informe euro­peu: la pressió emo­ci­o­nal, social i cul­tu­ral que empeny la dona a encai­xar en un model que limita la seva auto­no­mia per­so­nal.

Situar la violència de gènere només en l'àmbit de les agres­si­ons físiques és més còmode perquè ens estal­via haver de par­lar de les cau­ses pro­fun­des, les arre­la­des en l'ima­gi­nari col·lec­tiu. La dis­cri­mi­nació no es resoldrà men­tre es con­tinuï con­si­de­rant la violència com una pràctica indi­vi­dual, d'un home malalt o alcohòlic que no és res­pon­sa­ble de la seva con­ducta. La causa és col·lec­tiva i política, i també ho ha de ser la solució. Men­tre això no arribi, el dia 8 de març no podrà ser un dia fes­tiu, sinó que haurà de con­ti­nuar sent un dia de rei­vin­di­cació.