Una esquerra nova
El mapa de l'esquerra catalana no para de moure's, sotraguejat més que res pel procés de descomposició gradual del PSC. Per començar, cada dia hi ha més socialistes catalanistes que estan orfes de partit, i els que encara aguanten a dintre, a vegades per una lleialtat mal entesa, van essent progressivament arraconats. Partint de la hipòtesi no demostrada que les veus crítiques perjudiquen la imatge del col·lectiu, l'opció unidireccional de la cúpula del PSC es consolida i s'allunya definitivament del programa i del compromís amb què es va presentar a les eleccions. En aquesta via, certament, no sols resulta impossible marcar un perfil propi, de partit autònom i diferenciat del PSOE almenys en matèria de política catalana, sinó que la simplificació del missatge unionista li fa molt difícil distingir-se dels partits espanyolistes. La melodia repetitiva de demanar que els presidents Rajoy i Mas dialoguin –com si això depengués únicament d'un acte de voluntarisme– no aconsegueix amagar que encara és més improbable que els dos grans partits estatals obrin converses de cara a modificar la Constitució espanyola. I d'això, d'aquesta impossibilitat absoluta d'aconseguir un tímid progrés federalista que no es veu per enlloc, sí que se n'ha fet presoner absolut el PSC, lligat de peus i mans per un cúmul de contradiccions en els seus pronunciaments de cada dia. S'ha imposat, doncs, l'anhel urgent i irrenunciable d'evitar que es faci visible qualsevol mostra de divisió interna, encara que això el deixi inerme i mut davant el procés polític en què es troba immersa Catalunya. Uniformisme a qualsevol preu, doncs, encara que tot plegat condueixi a la pèrdua contínua d'afiliats i d'electors.
El PSC, doncs, va moure's primer, i ara ja ha perdut cintura per modelar un discurs que no sigui monolític i mancat de la mínima flexibilitat. També em fa tot l'efecte que, en les darreres setmanes, Iniciativa per Catalunya s'està desplaçant i que, atrapat igualment per contradiccions internes, s'allunya de manera lenta i gradual d'aquell moment en què es va signar l'acord a favor de la consulta i la data del 9 de novembre. Molt abans que en sigui l'hora, ja sembla preparar el camí a consciència per evitar, de totes totes, alguna cosa que pugui assemblar-se a una gran coalició catalanista, a una nova solidaritat catalana, davant la hipòtesi d'unes eleccions plebiscitàries que potser es faran inevitables. La viabilitat d'una proposta d'aquest tipus no depèn pas d'ella sola –no sembla pas que Unió Democràtica hi estigui tampoc gaire engrescada–, però la deriva d'IC sembla conduir de fet a un bloqueig del procés democràtic que ha de fer possible que els catalans s'expressin sobre quin és el futur que desitgen.
Finalment, la novetat més recent és la dinàmica d'ERC d'eixamplar els seus suports tradicionals per obrir-se més cap a l'esquerra i captar el socialisme catalanista en descomposició. Em sembla una proposta intel·ligent i pragmàtica, perquè no sols pot guanyar-li més adhesió electoral a curt termini, sinó perquè, en termes estratègics, posa el partit en la via de convertir-se efectivament en el pal de paller de l'esquerra catalana, una esquerra que haurà de ser renovada i que haurà d'aspirar a sumar la diàspora de tanta gent progressista decebuda de la política i desenganyada definitivament del PSC.
L'important, doncs, no és tant aquest nom o aquest fitxatge –encara que això sigui significatiu–, sinó que ERC mantingui en el temps aquest designi i que els sectors que s'han allunyat del PSC o estan en vies d'allunyar-se'n siguin capaços, com sembla que comença a produir-se, d'agrupar en una sola veu les capelletes i les individualitats que s'han anat posant massa sovint de manifest. En un nou mapa polític que tot just s'insinua i que serà molt diferent del d'avui, un únic agrupament socialista i catalanista –sense renúncia a cap d'aquestes dues marques– ha de poder ser l'interlocutor efectiu que el partit republicà cerca i reclama de cara a posar les bases d'aquesta esquerra nova que Catalunya necessita.
