El veí que no tindré

No hi ha pitjor veí que un estudiant de violí, diu un refrany que no és del tot cert. Són pitjors els veïns que assagen el trombó de vares, la bateria o la guitarra elèctrica. I els cantants lírics aficionats que rivalitzen en galls amb la Castafiore. Això sense sortir del ram estrictament musical, perquè els pitjors de tots són, és clar, els veïns que posen la tele i la ràdio a tot volum, els que propaguen generosament el heavy metal més heavy, els que cultiven la tradició mediterrània de parlar a crits i barallar-se a totes hores, els que van amb l'horari girat i fan festes animadíssimes quan tothom dorm...

Jo he estat de sort. He tingut per veïns, paret per paret, un nen i son pare que començaven a tocar la guitarra tots dos alhora. Senties uns puntejats maldestres i repetitius, i te'ls imaginaves tots dos traient la llengua amb el mateix gest esforçat. Podies comprovar com de mica en mica el fraseig esdevenia més lligat i començaven a sonar melodies senzilles, sempre amb un to discret per no anar més enllà de les parets del menjador. Mentrestant, una altra veïna, jove, assajava l'arpa, un instrument tan delicat que calia parar bé l'orella per atrapar els drings desmaiats que es fonien pel celobert.

Podria afegir a la meva experiència el veïnatge amb una parella de músics professionals i una filla seva que també estudia. Van estar a punt de venir a viure just damunt de casa meva, però abans de signar el contracte, van deixar a la bústia dels veïns una carta –manuscrita!– en què explicaven a què es dediquen per tal d'obtenir el vistiplau dels presumptes afectats. Sospito que algun veí va arrufar el nas, però jo vaig arribar a parlar amb ells per telèfon i els vaig trobar tan educats, tan amables, tan sensibles a la bona convivència, que lamento haver-me perdut la convivència amb els tres instrumentistes i els seus instruments. M'he quedat sense concerts.