Gat eurocèntric
Quan els pensadors del nord d'Europa o de Nord-amèrica vénen a fer conferències a Catalunya, com al cicle D.O. Europa que fan al Born, esperem secretament que ens reconeguin la nostra situació política i cultural. Però moltes vegades ens trobem que tan sols esmenten tòpics heretats del segle vint, com ara que els conflictes es resolen dialogant, que s'han d'eliminar les fronteres o que els nacionalismes són excloents. L'últim cas més estrident potser és el de Zygmunt Bauman, que a l'entrevista del 10 de març deia que la separació territorial de Catalunya, o de la Llombardia, Länder alemanys, Crimea o el País Basc, és una solució obsoleta a un problema global.
El que és lamentable de Bauman no és no només el desconeixement absolut de la nostra trajectòria, sinó sobretot l'arrogància tan eurocèntrica i tan moralista d'anar a un lloc i dir-los què fan bé i què fan malament, què és modern i què és obsolet. Bauman, a més, deia que la solució als desequilibris globals són les polítiques de les ciutats, la qual cosa no solament ha esdevingut una idea-clixé, sinó que, a més, a Catalunya ja la vam formular amb força als anys 80 amb el pensament de Maragall, Rubert de Ventós, Bohigas, Ramoneda, Roca i Albert i Eugenio Trías, entre d'altres.
L'exemple del pensament sobre la ciutat mostra precisament que en la globalització ja no hi ha un centre de producció d'idees i una perifèria que s'hi emmiralla. Tots els perifèrics (o semiperifèrics, que és on ens trobem segons la teoria del sistema-món d'Immanuel Wallerstein) ens vam passar la modernitat mirant nord enllà i alhora veient que mai no ens acabaven d'acceptar a Europa, cosa que generava tota mena de frustracions i formes d'autoodi. Érem com la Teresa del conte extraordinari d'Espriu, que no desitja el pretendent català, Vicenç, perquè s'enamora d'un “gavatx”. Com que la relació amb el francès no fructifica, Teresa acaba sola i amargada baixant les escales de l'església, això sí, com una senyora. (El fet que Teresa s'hagi de refiar de la neboda nascuda a Trinitat i Tobago encara fa que el conte d'Espriu sigui més precís a l'hora de retratar la migrada riquesa catalana com el fruit de l'explotació colonial al Carib).
Però la globalització ha canviat les regles del joc. Ara tots els espais “globals” poden ser igualment un referent, i la concentració de la modernitat a la tríada París-Londres-Nova York s'ha disseminat arreu –en l'art contemporani de Beirut, el projecte Fronteiras do Pensamento de Sao Paulo o l'arquitectura del Japó. Els centres i perifèries ja no són fixos, i, de fet, ara mateix nosaltres som un dels centres on es decideix el futur d'Europa. La tesi és coneguda: Catalunya i Escòcia obligaran a desfer l'ambigüitat actual sobre si la UE és una mera unió d'estats o bé si és també un projecte de poble i de cultura. Si la UE ens accepta automàticament, quedarà establert que existeix un col·lectiu europeu per sobre els estats; si no, si ens obliguen a demanar la readmissió, el pressupòsit serà que la UE és una federació amb un rol secundari en relació amb les jurisdiccions dels estats membres. Aquest és l'autèntic dilema d'Europa, i no pas si els nacionalismes són dolents o les ciutats han de ser espais propers al ciutadà.
En aquest nou context, la nostra tasca és escoltar els pensadors del nord però no pas per repetir les seves idees, sinó per reescriure-les, agafar-ne el que ens convingui i obviar la resta sense complexos. Hem d'estar alerta que no ens donin gat eurocèntric per llebre global.
