Crimea

Tots sabem que Cri­mea aca­barà sent part de Rússia, oi que sí? Tots sabem que totes aques­tes veus d'indig­nació i amenaça que s'aixe­quen al món, i en espe­cial a la uni­dad de des­tino en lo uni­ver­sal, faran un mutis perquè els de Cri­mea tenen un amic que té tancs. I gas. I no ens que­da­rem sense Cham­pi­ons si Gaz­prom s'enfada, oi que no? Tots sabem que el món es mou única­ment i exclu­si­va­ment per interes­sos, i un cop més el mapa es mourà, no per la força de les urnes, sinó per la força de les armes, encara que no cal­gui dis­pa­rar ni un tret, per for­tuna, aquesta vegada. I serà una nova ver­go­nya inter­na­ci­o­nal i, espe­ci­al­ment, per a aquesta Europa enca­te­ri­nada com Jep Gam­bar­de­lla que, com li va dir Xavier Sala i Martín a Durão Bar­roso a Davos, accepta al seu club nous estats que ho són després d'una guerra, però dóna cober­tura amb un silenci còmplice a les ame­na­ces espa­nyo­les cap a qui vol fer un procés legal, pacífic i democràtic. Olé, tu.

Ahir, a El món a Rac1, Jordi Basté va expli­car el cas del Fèlix de Lla­franc, a qui li ha arri­bat una multa del Ser­vei Català de Trànsit per excés de velo­ci­tat. És igual que el vehi­cle anés a sobre d'una grua... I que qui cor­regués fos la grua. També cor­ria el cotxe, no? Kafka, que és qui millor ha rela­tat com la burocràcia i la llei es poden con­ver­tir en la dic­ta­dura de l'absurd, ja ha expli­cat aquesta manera orga­nit­zada de ser irra­ci­o­nals, amb indi­vi­dus anònims i sense ànima que viuen dins d'un engra­natge que ens opri­meix. Com­plir ordres sense parar-se a pen­sar si caiem en la lògica mili­tar. Un sol­dat rellisca a la pis­cina, doncs arres­tem la pis­cina. Omplir un expe­di­ent per poder dema­nar un altre expe­di­ent fins a la impotència defi­ni­tiva. Doncs bé, el cas català és com el de la multa del Fèlix de Lla­franc. És igual que el cotxe vagi sobre la grua. Oi que corre? Doncs és il·legal. No es pot rao­nar. És el tri­omf de Kafka sobre el procés.