L'ANC, un perill
La caverna espanyola, encapçalada pel PP, l'ABC i, tatxín, tatxan, la participació estel·lar del diari El País, que en aquestes coses de la defensa del nacionalisme hispànic és dels d'antes la bota que rota, ha començat a posar en el punt de mira mediàtic l'ANC i la seva presidenta, Carme Forcadell. Amb diferents estils, oscil·len entre l'acusació de subversió i la de colpisme, mentre els colpistes de debò es foten paelles.
Aquesta tropa té tota la raó. L'ANC és un perill. Els homes i dones, joves i vells, rics i menys rics, i gens rics, que cada dia després de treballar, o de
cuidar els néts, o de buscar feina, es
reuneixen per dissenyar l'estat que
volen, muntant sectorials, debats, posant-hi diners, hores del seu temps lliure, tota aquesta gent és realment perillosa per a aquells que pensen que la democràcia és només un llibre d'instruccions i no també, sobretot, la possibilitat de canviar aquestes instruccions amb l'acció de la voluntat popular.
Un col·lectiu que ha deixat enrere la desafecció per implicar-se en la construcció d'un país millor és un perill per als que consideren que la política es dicta de dalt a baix.
Aquesta entitat amb una capacitat organitzativa que ha meravellat el món fent enllaçar les mans a persones d'origen, creences i ideologia diversa en defensa d'una causa comuna, és un perill per aquells que s'aferren a l'statu quo.
Una multitud que reivindica en positiu, intentant sumar amb arguments i no amb insults, que aporta aire fresc en comptes d'enrarir-lo, és un perill per aquells que basen la política en el fel i la fetor de claveguera.
L'ANC és un perill. I tant. Un perill
que no fa por, sinó enveja. Perquè l'ANC no té armes, sinó eines. I les eines fan
feina. Caldran presons molt grans si volen liquidar-la. Som molts els que fem pinya amb l'ANC perquè aquests que li volen fer la guerra facin el favor de deixar-nos en pau.
