La cultura i l'oci, sota control

Al mateix temps que les tro­pes fran­quis­tes coman­da­des pel gene­ral Yagüe entra­ven a Bar­ce­lona per la que seria durant 35 anys l'ave­nida del Gene­ralísimo Fran­cisco Franco (ara la Dia­go­nal), els pocs cen­tres cul­tu­rals i soci­als on encara que­dava resistència van que­dar deserts. Molts dels cap­da­van­ters de la vida cul­tu­ral de la República havien mort al front, d'altres se suma­ven a la sag­nia d'intel·lec­tu­als que ja havien fugit a França, com els escrip­tors Joan Oli­ver, Mercè Rodo­reda, Anna Murià i Josep Pous i Pagès, l'últim pre­si­dent de l'Ate­neu Bar­ce­lonès, una de les pri­me­res ins­ti­tu­ci­ons a ser ocu­pa­des. Els esca­mots falan­gis­tes no van tri­gar a arri­bar a la seu de l'enti­tat, al Palau de Savas­sona del car­rer de la Canuda, per his­sar la ban­dera espa­nyola a crits d'“arriba España”. Durant la guerra, les joven­tuts lli­bertàries s'havien apo­de­rat de l'edi­fici i el pre­si­dent Tar­ra­de­llas havia obert la bibli­o­teca al públic per “posar-la a l'abast del poble i no tan sols de qui, gràcies al paga­ment d'una quota, se'n podia apro­fi­tar exclu­si­va­ment”. Però quan les tro­pes fran­quis­tes eren a prop, el pre­si­dent Com­panys i Car­les Pi i Sunyer van sig­nar ràpida­ment el retorn de la titu­la­ri­tat de l'Ate­neu als antics socis, orga­nit­zats en l'Agru­pació d'Ate­neis­tes de Bar­ce­lona, en un intent de pre­ser­var-ne la riquesa cul­tu­ral i des­vin­cu­lar-lo de la República. L'his­to­ri­a­dor Daniel Ven­teo explica que, l'endemà de l'ocu­pació de Bar­ce­lona, Car­les Fages de Cli­ment i Eloy Robusté Rosés, socis tra­di­ci­o­na­lis­tes inte­grats a la Falange, van anar a l'Ate­neu i només hi van tro­bar el major­dom, que cus­to­di­ava l'edi­fici. El 9 de febrer, 60 socis de l'Ate­neu envi­a­ven un tele­grama d'adhesió a Franco amb “res­pecte, agraïment i admi­ració”. No va ser fins a l'abril que va tor­nar a cons­ti­tuir-se una junta direc­tiva, pre­si­dida per Igna­cio Des­pu­jol, que havia estat gover­na­dor civil durant la dic­ta­dura de Primo de Rivera. Amb un mili­tar al cap­da­vant, el recon­ver­tit Ate­neo Bar­ce­lonés va fer una depu­ració dels pocs socis que li que­da­ven i es va adap­tar a les idees de la Nueva España, cosa que li va per­me­tre pre­ser­var el patri­moni i garan­tir la con­tinuïtat de l'enti­tat.

Un cas excep­ci­o­nal, tenint en compte que les tro­pes fran­quis­tes van anul·lar o dis­per­sar tota ins­ti­tució i cen­tre social al seu pas. L'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans va ser una de les pri­me­res ins­ti­tu­ci­ons acu­sa­des de sepa­ra­tisme, així que els seus béns van que­dar con­fis­cats i van pas­sar a mans de la Dipu­tació Pro­vin­cial de Bar­ce­lona. Amb l'objec­tiu de suplan­tar el seu lide­ratge en la vida intel·lec­tual de la ciu­tat, es va fun­dar l'Ins­ti­tuto Español de Estu­dios Medi­terráneos, una alter­na­tiva que com­plia ideològica­ment amb el règim però que no va durar ni cinc anys. El 1944, la Dipu­tació Pro­vin­cial es va començar a plan­te­jar la recons­trucció de l'IEC; el que no sabien era que Josep Puig i Cada­falch i altres vells mem­bres l'havien tor­nat a posar en marxa en clan­des­ti­ni­tat. Mol­tes altres enti­tats vin­cu­la­des a la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes van que­dar anul·lades: no només a Bar­ce­lona, on les auto­ri­tats del règim van tan­car de manera imme­di­ata cen­tres de cul­tura con­si­de­rats “anti­es­pa­nyols”, com l'Ate­neu Enci­clopèdic Popu­lar i l'Escola Blan­querna, també el Cen­tre de Lec­tura de Reus, que no va poder reo­brir fins al 1948, l'Ate­neu Mer­can­til de València, tan­cat fins al 1950, i l'Ate­neu Científic i Lite­rari de Maó, tan­cat fins al 1958.

La clau­sura dels cen­tres cul­tu­rals va supo­sar el des­man­te­lla­ment de les bibli­o­te­ques i arxius i la pèrdua de bona part dels seus fons, com és el cas de la bibli­o­teca del Par­la­ment de Cata­lu­nya, la del Cen­tre Enci­clopèdic de Cul­tura i, evi­dent­ment, la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya, que va ser tan­cada el 1939 i sot­mesa a un règim de depu­ració de fons i de per­so­nes que va afec­tar el direc­tor, Jordi Rubió i Bala­guer, i altres fun­ci­o­na­ris i emple­ats. El 1940 va reo­brir con­ver­tida en una bibli­o­teca gene­ral supe­di­tada a la cen­sura del Cue­pro Facul­ta­tivo de Arc­hi­ve­ros, Bibli­o­te­ca­rios y Arqueólogos. La poca pro­ducció literària que es va sal­var dels últims dies de resistència a Bar­ce­lona va ser envi­ada a la fron­tera fran­cesa amb un bibliobús del Ser­vei de Bibli­o­te­ques del Front, però la majo­ria d'exem­plars van que­dar des­con­tro­lats. A més, la cen­sura va dis­per­sar les bibli­o­te­ques per­so­nals d'eru­dits com Antoni Rovira i Vir­gili o de Pom­peu Fabra, aquesta última cre­mada al mig del car­rer. La depu­ració també va afec­tar la bibli­o­teca pri­vada de l'Ate­neu Bar­ce­lonès, la joia de l'enti­tat, que va per­dre uns quinze mil volums i part dels fons heme­rogràfics. Una de les poques bibli­o­te­ques que es van man­te­nir ober­tes va ser la del Museu d'Art de Bar­ce­lona que, un cop empre­so­nat el direc­tor, Joa­quim Folch i Tor­res, va créixer com a ser­vei muni­ci­pal. L'his­to­ri­a­dor Manuel Jorba del Cen­tre d'Estu­dis sobre les Èpoques Fran­quista i Democràtica explica que “el des­in­terès del règim per l'edu­cació pública va fer que no parés atenció a les bibli­o­te­ques dels cen­tres esco­lars i les bibli­o­te­ques pro­vin­ci­als”, així que es van con­ver­tir en un “espai d'estímul de la cul­tura”. Algu­nes de les bibli­o­te­ques comar­cals més impor­tants es van sal­var de la des­trossa perquè van pas­sar a ser muni­ci­pals, com és el cas de la del Cen­tre de Lec­tura de Reus o la Bibli­o­teca Museu Bala­guer de Vila­nova i la Geltrú. La depu­ració del règim també va arri­bar als fons bibli­ogràfics de les bibli­o­te­ques eclesiàsti­ques, encara que la majo­ria van man­te­nir-se ober­tes, com la Bibli­o­teca Bal­mes, la Bibli­o­teca Borja dels jesuïtes i la Bibli­o­teca Pública Epis­co­pal, reo­berta el 1944. Durant la post­guerra, la bibli­o­teca de l'aba­dia de Mont­ser­rat va con­ver­tir-se en un anar i venir de dona­ci­ons i inter­can­vis, d'entre els quals des­ta­quen la bibli­o­gra­fia política que Fran­cesc Cambó havia reco­llit durant la Guerra Civil. No va ser fins aca­bada la Segona Guerra Mun­dial que el règim va va accep­tar la reo­ber­tura d'enti­tats cul­tu­rals com l'Orfeó Català.