“‹Ladran, luego cabalgamos›”
També el president d'Extremadura, segurament la zona econòmicament més subsidiada, es queixa de ser víctima de discriminació i maltractament a base de comptabilitat creativa. N'hi ha prou dient que a Extremadura l'odontologia és gratuïta. Quan Monago es vanta de tenir el doctorat en dret per Salamanca, i vistes les seves argumentacions, es comprova que quod natura non dat, Salmantica non praestat. Per més que Monago professionalment constava abans com a bomber, que és el perfil de qui té idees d'apagafocs, ara s'autoproclama expert en finançament autonòmic, cosa que li permet rebaixar el tram autonòmic dels impostos al seu territori. I Eduardo Zaplana, quan era ministre de Treball, va dir al president extremeny de torn que no s'equivoqués reclamant més aportacions catalanes de solidaritat: “Pero, hombre, ¿quién te pagaría entonces las peonadas?”
Estan passant, a més, coses inacceptables en un règim democràtic. Primer va ser l'homenatge que la delegada del govern espanyol a Catalunya, la senyora De Luna, va retre oficialment als combatents nazis de la nostra guerra civil. I ara la Guàrdia Civil ha organitzat un acte d'adhesió al colpista Tejero. Totes aquestes celebracions d'exaltació de feixistes uniformats s'han fet, per a més gran inri, amb càrrec al pressupost de l'Estat. Tejero rebia visites durant la seva curta estada penitenciària al castell de Figueres d'alts comandaments que arribaven en cotxe oficial i dinaven al restaurant de luxe Motel Empordà a costa del contribuent.
En fi, ens trobem en un país on es reten homenatges a banderes i símbols nazis i feixistes mentre la delegada De Luna persegueix i posa multes a ajuntaments i ciutadans que exhibeixen banderes de sistema democràtic i absolutament legals i constitucionals. Un país en què, un cop traspassades les forces policials a Catalunya, Madrid segueix augmentant les plantilles (que ja són 4.000 agents) per ocupar-se, figura, només de terrorisme i fronteres. Això sí que és una mesura de despesa redundant i un malbaratament i no el modest capítol de les oficines comercials catalanes a l'exterior. És més, les modestíssimes delegacions que han col·laborat per fer de Catalunya la primera zona exportadora del país són una inversió rendible i plenament justificada: perquè quan hi ha una oportunitat el govern central juga contra l'opció catalana. Ja sigui a l'estil de l'“Alemana antes que catalana” o com quan el govern central va negar a la Disney tots els ajuts que Espanya concedia en cas que persistissin a establir-se a Vila-seca i Salou i no a l'emplaçament d'Oliva-Pego-Alacant, tal com Madrid imposava. I sé molt bé de què parlo perquè vaig conduir amb èxit la negociació.
En resum, els empresaris i organismes catalans convé que no donin a conèixer els seus projectes a un govern central que presumeix d'obstaculitzar les seves operacions en lloc d'ajudar-les. Recordo l'ambaixador d'Espanya a Tòquio que ens va convidar als dos espanyols assistents a la reunió de Cooperació Empresarial Unió Europea-Japó a finals dels setanta, quan va fer burla dels empresaris catalans que havien demanat ajut per connectar amb industrials del país. Ell va fer gala de trucar a les empreses dient que no considerava recomanable el contacte amb el grup català. Quan em vaig identificar, el diplomàtic pretenia fer veure que tot havia estat iocandi gratia.
Tot i així, en un estat on només creixen les frases triomfalistes i les futuribles recuperacions, resulta que els únics elements positius provenen de Catalunya: el turisme, l'exportació, els creuers, el projecte de centre logístic d'Amazon, el parc temàtic Ferrari i un comerç que resisteix pel fet de negar-se a aplicar la regulació a l'estil llei de la selva d'Esperanza Aguirre, que per afavorir les grans superfícies està despoblant Madrid de comerç de proximitat. Pensin que les botigues del passeig de Gràcia de Barcelona representen en moviment de targetes de crèdit més que el de tota la resta de l'Estat. Ens mereixem, doncs, un altre tracte, però “Ladran, luego cabalgamos”.
