Terrenys pantanosos

No diré noms, perquè justament la cosa va de noms que se citen en una llista, que és l'excusa d'una polèmica recent. La història és aquesta. Resulta que fa uns mesos, en el seu blog, un assagista català argüeix que dos escriptors en castellà no tenen raó quan parlen d'un país, Catalunya, que està sotmès a la dictadura del que s'anomena “unanimisme”, és a dir, i per fer-ho curt, la pràctica impossibilitat de portar la contrària en assumptes relacionats amb la sobirania del país, un delicte que es castiga amb l'exclusió de l'àgora. Un d'aquests escriptors fins i tot insinua que Catalunya viu en un estat similar al del País Basc en els anys de ferro: n'hi ha que no diuen el que pensen sinó el contrari perquè, si no, es veurien marginats, perseguits i estigmatitzats. Per fer front al que l'assagista català considera una mentida, en un moment del seu article, fa una llista de les persones que intervenen habitualment en els mitjans, dels creadors d'opinió, doncs, que no estan a favor de la independència de Catalunya. “Totes les versions de l'unionisme”, diu, “s'expressen amb normalitat en els mitjans públics i privats”. La llista, els noms que hi surten, només està feta amb l'afany de concretar la tesi que es defensa.

Fa dos dies, una escriptora en llengua castellana comença la seva col·laboració en un diari espanyol dient: “Hay un tipo en Cataluña que ha hecho una lista, la lista de los malos catalanes.” I es deixa anar pel pendent obscur de les acusacions i de les conseqüències que, al llarg de la història, han tingut les llistes de noms, i acaba així: “Otros vendrán que le encontrarán utilidades.” Doncs bé. Això que diu és mentida. Com hem vist, la llista de què parlem (molt discutible, certament) no neix d'una valoració moral o d'un intent de linxament. L'escriptora tergiversa una realitat, la treu de context i la converteix en una arma quan només era un retrat. Certament estem trepitjant terrenys pantanosos.