La dignitat

Encara que ho semblés, no era cap secret: avui a Madrid hi ha convocada una manifestació que té vocació de multitudinària i que s'ha definit com la Marxa de la Dignitat. Ja fa dies que hi ha remenament, que s'organitzen els autocars i que han arrencat algunes marxes a peu. S'hi reclamaran quatre coses elementals que haurien de formar part de qualsevol idea de societat però hi donen suport els col·lectius, partits i organitzacions més crítiques amb el model de societat hegemònic i, per tant, els grans mitjans de comunicació s'apliquen aquell vot de silenci que a vegades sembla tenir derivacions cap a l'omertà siciliana.

Demà els números del recompte ballaran, com sempre, però les imatges que transcendeixin oferiran la mesura aproximada tant de l'èxit de la convocatòria com de la força mobilitzadora dels mitjans alternatius, sobretot digitals, que n'han fet difusió. I si les retines s'omplen de multituds, els grans mitjans poden incorporar a les diverses causes de la seva crisi la de la distància que mantenen amb els neguits dels sectors més vius o més indignats de la seva societat.

A Catalunya hi donen suport col·lectius vinculats al 15-M, les PAH, la CUP, Procés Constituent, Revolta Global, ICV-EUiA o els Iaioflautes, entre d'altres, però aquí, centrats com estem en les ambicions sobiranistes, en allò de l'ètica, l'èpica i l'estètica que ens proporciona l'independentisme i un adversari que com a enemic és quasi perfecte, no se'ns veu gaire motivats per les reclamacions essencials de la Marxa de la Dignitat. Ja ho saben o s'ho imaginen: la denúncia de les polítiques d'austeritat, de les retallades, del deute il·legítim, de les privatitzacions, dels estafadors que han causat la crisi i que se n'aprofiten, del desmantellament de la societat del benestar, de les impúdiques complicitats entre els poders polítics i els econòmics, de l'increment de les desigualtats socials, de la destrucció de les classes mitjanes o de l'abandonament de les classes més pobres. Què els haig de dir. Hi ha qui ho considera com una fressa, com una murga que destorba la música esperançadora de l'independentisme creixent, però més enllà de la defensa sobre el caràcter indissociable de l'alliberament nacional i social que esgrimeix l'esquerra independentista, convé tenir present que és en els dos aspectes que vivim moments determinants. Atordits com ens tenen per l'impacte de la crisi –del xoc com diu aquella teoria–, no només es manté molta gent al límit de la desesperació sinó que se segueixen creant les condicions per a una regressió històrica que perjudica la majoria i beneficia molt pocs. No tot el mal ve de Madrid, n'hi ha que ve de més lluny i també d'orígens molt més pròxims. Ara, els reptes nacionals són històrics però els socials també, i si ha estat per la pressió que arribava des del carrer que s'han obert els camins del sobiranisme, és des d'aquest mateix indret des d'on s'ha d'evitar que ens traslladin a les condicions socials i laborals del segle XIX.