Raimon

Després d'anys d'espera impacient i incòmoda, el jurat del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes ha decidit aquesta vegada que el guardó més prestigiós de tots recaigui en Ramon Pelegero Sanchis. L'espera ha estat impacient i incòmoda, al marge del sanedrí que l'atorga, perquè entre alguns membres d'Òmnium Cultural, l'entitat que el convoca, feia anys que hi havia la discussió sobre la conveniència que fos un “cantautor” el meritori recompensat, en lloc de l'habitual prosista, poeta o dramaturg. Raimon mai ha acceptat aquest nom, “cantautor”, i sempre s'ha reivindicat com un cantant. Potser això ha despistat encara més a alguns. Perquè Raimon és, no cal dir-ho, un cantant d'una popularitat colpidora, una popularitat que no s'acaba mai, però és també un poeta que s'ha guanyat el reconeixement vers a vers. En un dels escrits que li va dedicar Joan Fuster sentenciava: “En tornar a ser cançó, el poema recobra una part de la seva substància primitiva. I, cosa més important encara, recobra la llibertat: s'escapa de la presó al llibre, de l'imprès mut, i s'implanta enmig del carrer, per oferir-se sense reserves als llavis i a la memòria de la gent.” Això és la poesia de Raimon. I això és també la dels altres –Marc, Timoneda, Espriu, Jordi de Sant Jordi...– que ell ha tret de la presó i ha abocat al carrer. Per això ha estat premiat. I no només per l'activisme o per la cadena perpètua d'haver de ser valencià com manen Marc i Timoneda. Encara que molta premsa ni se n'hagi assabentat.