Suárez

El crepuscle del que va ser el primer president de la democràcia espanyola (en aparença) arran de les eleccions que així ho permeteren dir ha donat peu a alguns entusiastes per recuperar la idea de l'“exemplaritat” de la Transició. “Transitar” vol dir originàriament mudar, canviar. I “trànsit” vol dir exactament penitent. Com a penitents van vagar els demòcrates sincerament devots pels llimbs d'una transició que va ser qualsevol cosa menys exemplar. Així l'han volguda vendre els falsificadors interessats de la història i així l'han comprada els ingenus o els tramposos. Exemplar? Més aviat, tèrbola i font de mals futurs. Els mals que patim. La transició espanyola –horrible oxímoron– va ser facilitada per dos joves lleons del règim: el príncep Joan Carles i el president Adolfo Suárez. Tots dos havien esmolat les ungles durant el franquisme, tots dos havien jurat els principis del Movimiento i tots dos van coincidir en la necessitat de portar la societat espanyola cap a una democràcia de controls ara i llavors poc suportables. Cal agrair-los-ho? Per ell serà qui així ho faci. Joan Carles no tenia un altre remei si volia situar la seva monarquia en l'únic context europeu on tindria futur i sentit. Suárez va obeir les instruccions del monarca. Tots dos eren sincerament demòcrates? Vés a saber. Tant se val perquè, segons diuen, allò que compta és el resultat. Ara, els mals que ara patim tenen un origen en aquella jugada. I beatificar els herois a la força és un error més de desmemòria.