Suárez

El cre­pus­cle del que va ser el pri­mer pre­si­dent de la democràcia espa­nyola (en apa­rença) arran de les elec­ci­ons que així ho per­me­te­ren dir ha donat peu a alguns entu­si­as­tes per recu­pe­rar la idea de l'“exem­pla­ri­tat” de la Tran­sició. “Tran­si­tar” vol dir ori­ginària­ment mudar, can­viar. I “trànsit” vol dir exac­ta­ment peni­tent. Com a peni­tents van vagar els demòcra­tes sin­ce­ra­ment devots pels llimbs d'una tran­sició que va ser qual­se­vol cosa menys exem­plar. Així l'han vol­guda ven­dre els fal­si­fi­ca­dors interes­sats de la història i així l'han com­prada els inge­nus o els tram­po­sos. Exem­plar? Més aviat, tèrbola i font de mals futurs. Els mals que patim. La tran­sició espa­nyola –hor­ri­ble oxímoron– va ser faci­li­tada per dos joves lle­ons del règim: el príncep Joan Car­les i el pre­si­dent Adolfo Suárez. Tots dos havien esmo­lat les ungles durant el fran­quisme, tots dos havien jurat els prin­ci­pis del Movi­mi­ento i tots dos van coin­ci­dir en la neces­si­tat de por­tar la soci­e­tat espa­nyola cap a una democràcia de con­trols ara i lla­vors poc supor­ta­bles. Cal agrair-los-ho? Per ell serà qui així ho faci. Joan Car­les no tenia un altre remei si volia situar la seva monar­quia en l'únic con­text euro­peu on tin­dria futur i sen­tit. Suárez va obeir les ins­truc­ci­ons del monarca. Tots dos eren sin­ce­ra­ment demòcra­tes? Vés a saber. Tant se val perquè, segons diuen, allò que compta és el resul­tat. Ara, els mals que ara patim tenen un ori­gen en aque­lla jugada. I bea­ti­fi­car els herois a la força és un error més de des­memòria.