Amor

La feina més important que està fent el procés cap a la independència és netejar el país d'actituds iròniques i pessimistes. Aquest màrqueting que alguns articulistes troben infantil i d'altres consideren una manifestació neofeixista només és una alegre botifarra al sistema de pedanteria que ha sigut la base de la colonització. Des que Franco va morir, el discurs hegemònic havia obrat sempre en la direcció de relativitzar la memòria de la repressió sense deixar de recordar-nos la nostra condició de poble derrotat. La base de l'autonomisme consistia a fer-nos sentir febles i culpables de tot. Es tractava d'ofegar-nos en la nostra pròpia força reprimida. Malgrat que els casos no tenen res a veure, Espanya ens tractava com Europa sovint tracta els alemanys, que cada dia veuen com se'ls elogia i se'ls demana que liderin el continent, i alhora se'ls recorda Hitler i el nazisme cada cinc minuts. El discurs que feia mal no era el de la COPE. El discurs tòxic el feia una veu interior –de vegades embolicada amb la senyera, d'altres amb la bandera del perfeccionisme o de la llibertat–, que vivia de criminalitzar qualsevol forma d'amor que donés un excés de personalitat a les coses del país. Llavors, els menyspreus ens feien mal perquè volíem el reconeixement de la resta de l'Estat; les amenaces ens feien por perquè Madrid tenia els mitjans i la gent per acomplir-les, però també perquè havíem deixat de creure en la força de l'amor. Si ara l'unionisme se sent coaccionat és perquè ha perdut els instruments que li permetien anar tirant sense esforçar-se. La frase sonarà cursi, però la democràcia es va inventar perquè cadascú pogués perseguir els seus amors de manera que la voluntat tendís a triomfar sobre la mandra i que la decadència no conquerís mai el cor de la societat. Si alguna cosa ha canviat últimament és el paper polític de l'amor. Per això ens hem tornat sords per algunes lleis i alguns discursos. I quan ens acusen de trencar la convivència o de violar la Constitució, no entenem què ens volen dir.