Els nostres sants

Deia a La Galeria anterior que la represa democràtica ha permès recuperar fets i personatges silenciats. La llei del pèndol, però, a vegades, ens ha traït. Hem canviat coses que no calia canviar. Quan vaig per l'Alta Garrotxa, trobo encara creus i monòlits que evoquen les batusses de carlins i liberals. Ningú –afortunadament– els ha retirat i així aprenem la història. A l'inici de la democràcia, hi va haver una febre de treure plaques, creus i monòlits referits a la Guerra Civil. Potser sí que calia modificar-ne el contingut, però no esborrar el fet històric. És a dir, per exemple, treure el jou i les fletxes de la placa de les germanes Fradera assassinades a Lloret el 1936 i les referències a Espanya, d'acord. Disfressar-ho, no.

Un exalcalde de Lloret un dia m'ensenyava l'esborrany de la nova placa que s'havia de posar al monòlit dedicat a les esmentades religioses. Hi havia el seu nom i un desig: “Que la donació de les seves vides sigui llavor de justícia i pau per al món.” Jo li vaig dir que molt bé, però que a la placa hi havia de dir clar i català: “Aquí van ser immolades...” No havia de semblar que van morir d'accident de cotxe ni d'un atac de cor! Si a algú li fa vergonya, mala sort. Dels màrtirs de la Guerra Civil se n'ha parlat molt d'ençà de la beatificació massiva a Tarragona –522 màrtirs–, del 13 d'octubre de 2013. Comprenc que als no creients això els hagi resultat una parafernàlia.

Fins i tot que algun dels sacerdots martiritzats pogués ésser de tarannà difícil al seu temps, es guanyés l'animadversió i ara es dubti de la seva exemplaritat. Majoritàriament, però, van morir molts innocents. A més, totes les societats tenen la seva manera d'enaltir els qui creuen que ho han merescut. Alguns ajuntaments tenen, a les seves sales, una galeria de ciutadans il·lustres. Els alumnes més destacats, a les escoles, figuraven al quadre d'honor.

L'Església, doncs, té la seva manera, ben lícita, de reconèixer mèrits i virtuts dels seus fills. Ho comparteix qui vol. Em convencen poc, però, les manifestacions multitudinàries. Com a gironí, jo hauria preferit, per exemple, poder assistir a una cerimònia més sentida, a l'església de Blanes, per celebrar la beatificació del jove Sebastià Llorens Telarroja, que va salvar la imatge romànica de la Mare de Déu del Vilar i que va anar al local del comitè a treure'n el pare Jaume Puig. (Els van deixar lliures aparentment, però a la sortida del poble els van disparar per l'esquena). Són un exemple dels nostres sants pròxims. L'elevació a l'altar, a Blanes, hauria tingut un caràcter més de casa i d'autèntic homenatge. La religió, en general, com més íntima, millor.