Cireres del Japó i dracs de la Xina
Durant molts anys vaig mantenir unes estretes i cordials relacions amb diferents estaments del Japó. Per exemple, com a director de la Fira Internacional de Barcelona, vaig col·laborar en l'èxit de l'empresa Fujitsu, que va presentar una supercomputadora que va causar una autèntica sensació. La història va tenir un final feliç i l'empresa expositora va optar per no repatriar ni vendre l'aparell i em va preguntar a qui li podrien regalar la prodigiosa màquina. Jo els vaig recomanar la donació a la Universitat Politècnica, on el professor Gabriel Ferrater dirigia el laboratori que va propiciar l'automatització dels semàfors de trànsit. En el terreny cultural també vaig tenir l'honor de ser amic de l'ambaixador Hayashiya, autor, junt amb Octavio Paz, de la traducció al castellà de Sendas de Oku, de Matsuo Basho, il·lustrada i cal·ligrafiada, que conservo com una joia.
Era, doncs, perfectament previsible que tindria molta inclinació per les relacions amb un país tan fascinant. A Barcelona vaig participar en l'acte oficial de rebuda de la família imperial i en el sopar de benvinguda vaig conèixer el príncep Takamado, que en un visita posterior a Tòquio ens va invitar a un te cerimonial al Palau de l'Emperador al meu gran amic Adrián Piera i a mi. Érem els dos únics membres espanyols de la Comissió de Cooperació Empresarial Unió Europea-Japó. Dos cops l'any ens reunien amb personalitats, com ara Masaru Hayami, un japonès catòlic format a la Universitat de Sofia dels jesuïtes, governador del banc del Japó, que per pura ortodòxia monetària possiblement va contribuir als dos decennis d'estancament econòmic del país. És tot just amb el nou govern de Shinzo Abe que semblava que les mesures abenòmiques podrien facilitar la represa de l'economia. Aparentment, doncs, ara a la primavera, es podria celebrar la festa del dia en què floreixen els cirerers i en què la gent surt de les oficines i s'afanya a acostar-se als arbres tot cridant: “Sakura, sakura!” Ai las, és en aquest precís moment que el govern ha hagut d'apujar l'IVA del 5 al 8%. L'última vegada que ho va fer, el 1997, va provocar reaccions negatives. És per això que els comerciants opten per absorbir l'increment amb descomptes i tota mena d'estratagemes creatius que dissimulin el recàrrec fiscal. En última anàlisi, ens refiàvem que la tercera economia i la tercera borsa del món ens traginés a tots per compensar el risc d'una Europa en perill de deflació. El risc seria que, en lloc de creixement, ens donés inflació, cosa que seria catastròfica si tenim en compte el gran endeutament del govern.
A part del ‘sakura', també ha fet la seva aparició el drac xinès amb bancs insolvents i fortes dificultats financeres. Els 5 més grans, que representen més de la meitat dels crèdits, ja acumulen 9.500 M de dòlars de préstecs no recuperables. Això, com a recaiguda després de la insolvència i el rescat. Tenim, doncs, a la vista una forta turbulència del sistema financer xinès, per més que durant 10 anys s'hagin alçat murs de contenció a un excessiu creixement turbo que ha causat problemes a les entitats de talla mitjana. La Xina ha modificat la regulació, intensifica les reserves i el president Xi ha viatjat a Europa i ha signat acords econòmics, per exemple amb Alemanya. Ha posat també damunt la taula l'oferta d'un gran tractat comercial UE-Xina, com el que perfilen els EUA amb la UE.
A Espanya no l'han deixat entrar uns tribunals que l'han imputat per delictes contra la humanitat. Ho fan uns jutges que consideren llibertat d'expressió l'amenaça de guerra civil del cardenal Rouco Varela en nom dels qui “confessats i combregats ataquen l'home”. O bé que deixen en llibertat toreros i bailaores o que són d'una clemència sinònima d'impunitat o que troben normal que el jutge de menors freqüentés el Pub Arny de Sevilla. Tot plegat, en un país que practica el capitalisme crony, que, amic Cabana, tu et preguntaves en aquestes pàgines com es pot traduir. Personalment, jo en dic de “compares” i, en versió madrilenya, l'anomeno “capitalisme Cibeles”. Consisteix, posem per cas, a fer moltes autopistes gratuïtes a l'Espanya ulterior i a Madrid quan Catalunya ja porta tres generacions de pagar peatges. El resultat d'una discriminació tan brutal és, naturalment, la fallida de les empreses, que seran rescatades pels contribuents encara que el govern central ho negui. Quan la UE acusa l'eurotúnel de ser massa car, aquí el govern de la terminal de Barajas demana que es permeti salvar el desastre, perquè deixar que s'arruïnin uns pèssims empresaris de càlculs equivocats seria encara pitjor i, en realitat, només ens costarà 5.000 M d'euros, que, òbviament, sortiran directament o indirecta dels contribuents. Mesura que s'aplicarà en un país que té el rècord d'atur del món industrialitzat, 200.000 ciutadans menys pagant l'IRPF des de l'any passat i un Estat que ja no pot garantir el pagament de les pensions. En fi, si d'aquest panorama en volen dir recuperació, facin, facin. Vostès mateixos.