Eliot i la foto

Jordi Regincós és un dels científics de la UdG que ha treballat en la postproducció, si és que n'hem de dir així, de la gigafoto de la Via Catalana. Forma part del grup de recerca Vicorob, que té nom d'heroi futurista i que, de fet, es dedica a construir universos relacionats amb la ciència i amb la ficció, amb tecnologies avançades que ens permeten, entre d'altres coses, observar fenòmens submarins que l'ull humà és incapaç de percebre en la seva totalitat. Les fotos enllaçades de l'11 de setembre no són, per descomptat, ficcionals, tot i que és cert que, de la seva unió, del lligam que reclama qualsevol cadena, se'n desprèn un petit univers monstruós que ha fet néixer una nova tribu urbana, els mutants sobiranistes. El mateix Regincós ho explica amb sentit de l'humor i fins i tot content que la gent encaixi aquestes distorsions amb esportivitat. “Hi havia diferències en la llum i el punt de vista del fotògraf i també perquè, a diferència de les que fem sota el mar, en moltes fotografies, la imatge era moguda.” El fet és que hi ha tot un ventall de figures que podrien ser a l'antic Museu Darder de Banyoles o en una casa de l'horror de les fires: homes sense cap, dones amb una sola cama, gossos bicèfals, fantasmes que es dilueixen, hologrames, duplicacions, ampliacions i reduccions de les extremitats. El que importava era que les mans quedessin intactes, perquè és en les mans on una cadena pren sentit, en la continuïtat d'aquestes mans.

De tots els fragments que he vist, em quedo amb el d'una noia de dues cares del tram 601. No la conec. Una de les cares besa l'home que té al costat. L'altra cara es desplaça, i amb ella la mirada, cap a la direcció contrària, oposada a la seva parella. Ara que ens mirem com érem i sabem què fèiem aquell dia, molts es pregunten: ¿què ha passat fins avui, primera setmana d'abril, perquè una de les cares s'hagi imposat a l'altra en la lluita dual entre la memòria i el desig, com deia Eliot?