Els tripartits són a l'infern

Aquesta setmana, a Rubí, ha caigut l'últim dels pactes entre ERC i el PSC que encara provenien de l'època dels tripartits. Els republicans ho han justificat, bàsicament, amb l'argument que la distància política entre ambdós partits fa insostenible la col·laboració estable en el govern d'una ciutat de les dimensions de Rubí, amb 75.000 habitants. En pocs anys, una fórmula de pacte hegemònica en ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat i fins i tot en la investidura de José Luis Rodríguez Zapatero al Congrés ha caigut en el descrèdit més absolut. En definitiva, els tripartits no deixen herència política.

Hi ha qui diu, sobretot des de l'àmbit d'ERC, que els tripartits estan en la base del salt sobiranista que està protagonitzant la societat catalana. Discrepo. Els tripartits només van servir perquè els electors s'adonessin que nacionalment no s'avançaria ni un pam si això s'havia de fer des de la política professional. ERC va aferrar-se als despatxos fins a l'últim minut, convertint en Molt Honorable un aparatxik de Nicaragua i aprovant, entusiàsticament, l'actual sistema de finançament autonòmic. A més, el PSC no es va moure mai de la subordinació al PSOE. Encara hi són.

D'altra banda, els mateixos electors també van poder comprovar, en aquella mateixa època, com CiU era capaç de pactar qualsevol cosa amb Zapatero a canvi de recuperar els despatxos perduts. Aquell pacte Mas-Zapatero va acabar d'arrodonir la percepció de la inutilitat dels partits com a motor de l'emancipació nacional. Ni tan sols els que tenen Catalunya com a subjecte polític.

I és per tot això que aquest procés va de baix a dalt. I per això aquest cop l'onada política és impossible d'aturar des dels reservats dels restaurants de Madrid. L'època dels tripartits, per contra, seran deu ratlles escasses en la història de Catalunya, just en el capítol anterior al fet que la societat prengués la iniciativa.