El violinista metrallat

La commemoració dels cent anys de l'Institut del Teatre es van tancar amb un acte que incloïa diverses actuacions. Com els dos números de dansa de l'espectacle Capricis. Primer dos ballarins de la companyia Mudances i després Àngels Margarit sola van actuar al compàs de dos capricis de Paganini interpretats allà mateix pel violinista Kai Gleusteen. És una proposta audaç perquè la dansa contemporània sol recórrer a música gravada i perquè els solos de Paganini només són a l'abast dels millors. Però vet aquí que el violinista se les va haver amb un sabotejador imprevist.

El violí és un instrument delicat. Escoltar-lo en silenci és tan elemental que fa vergonya haver-ho de dir. I encara més quan les peces interpretades són d'una altíssima dificultat tècnica. Els diversos fotògrafs que prenien instantànies de tot l'acte es movien amb un sigil professional, sense molestar. Excepte un, que havia posat la càmera en mode de ràfega i cada vegada que disparava produïa el so d'una metralladora. Era una descàrrega sorda, però ben audible –jo era a l'altre extrem des d'on ell atemptava contra el violinista–, molestosa, d'una impertinència delictiva. I continuada. Mentre els pobres ballarins es concentraven a concordar els moviments del cos amb la complexa melodia que executava el violinista virtuós, el sabotejador anava i venia impunement, metrallant sense pietat des de diversos angles.

Jo crec que el sabotejador se'n va anar molt content de les seves fotos. No li deu haver passat pel cap que amb la seva feina va espatllar la feina dels artistes. I potser també a bona part del públic els va semblar bé, perquè les càmeres avui tenen butlla per a tot. Un enviat especial pot parlar en veu alta i en directe per a un telenotícies des d'una conferència que tothom segueix amb atenció. I un càmera pot gravar com cremen un cotxe o com assalten una botiga sense sentir-se impulsat a impedir-ho. El silenci i el respecte no valen res davant de càmeres, micros... Acció!