La porta de la llei
“Davant la llei, s'hi està un guarda de la porta. Hi arriba un home de pagès i prega al guarda que el deixi entrar dins la llei.” El guarda li diu que ara no, l'home li pregunta si més endavant, l'altre li diu que és possible. Negocien, el guarda li diu que ho provi si s'hi veu amb cor, però que pensi que té molta més força que ell, i encara que ho aconseguís, a dins hi ha guardes l'un cada cop més fort que l'anterior. El pagès es resigna a esperar, s'instal·la dies i anys davant del guarda, amb qui manté converses distants, indiferents, alguna curiositat anecdòtica, el suborna, inútilment, perquè el guarda li fa saber que accepta els regals només perquè l'altre no es pensi que ha omès res. Al final l'home s'ha fet vell sense haver-ho aconseguit, i quan està a punt de morir pregunta com és que ningú més ha provat d'entrar dins de la llei; el guarda li respon: “Per aquí no podia entrar ningú més, perquè aquesta entrada no es destinava sinó a tu. Ara me'n vaig i la tanco.”
És el resum d'un dels més cèlebres apòlegs de Kafka, que ell mateix recupera i amplia dins d'El procés, d'on ho he afusellat seguint l'esplèndida traducció de Gabriel Ferrater. Quan aquestes línies arribin als quioscos faltaran poc més de vint-i-quatre hores perquè els tres missatgers del Parlament surtin a l'arena del Congrés dels Diputats de Madrid per exposar la requesta acordada pels catalans.
Aquest cronista té certes expectatives posades en tal esdeveniment polític, perquè si una cosa caracteritza el conflicte –dit sense ànim d'atorgar al mot cap dimensió tràgica– és el mutu desconeixement dels bàndols en part menyspreu, la pràctica no gaire lluïda de suposar que el propi punt de vista és l'únic raonablement possible, i que el contrari és deliri o exabrupte de primats en fase baixa d'evolució.
He dit certes expectatives no perquè n'esperi alguna cosa substancial, perquè tothom té coll avall que allò que es va a demanar a Madrid nominalment no s'aconseguirà, sinó perquè potser el pagès assegut davant de la porta de la llei descobrirà si de forma incontrovertible el fet que aquesta porta sigui només per a ell significa fatalment que no podrà travessar-la mai dels mais.
L'essència de la llei comporta en si mateixa la capacitat de cadascú per accedir-hi. Si una acció queda fora de la llei no perquè tal llei la impedeixi en termes absoluts sinó perquè així ho volen els guardians que davant de clàusules contingents amb la seva decisió la podrien fer legal, la decisió de no fer-la-hi col·loca el fet mateix de la legalitat en un terreny de contingència i d'arbitrarietat que li atorga natura d'ens legítimament discutible.
En paraules més planeres, si la consulta no és legal perquè els qui la podrien fer legal no ho fan perquè no ho volen fer, la llei es gira contra ella mateixa i s'envolta d'un mur de pedra escalable que treu el sentit a la porta vigilada pel guarda que nega l'entrada al ciutadà.
En un intermEDi de la narració de Kafka se'ns diu que el guarda escolta el pagès i li fa preguntes “amb indiferència com les que fan els grans senyors”. Era Kafka un visionari de la música que es trobaran la Rovira, en Turull i l'Herrera a Madrid? Més aviat no: entre Kafka i els nacionalistes espanyols hi ha un abisme de riquesa de contingut i refinament. Margallo envia a vagar per sempre per l'espai sideral, Bono diu que el separatisme és d'idiotes o cretins (mal que es referia només als socialistes), un tal Alonso diu que tant hi fa imposar la voluntat per les urnes que per la violència…
No sé què tenen pensat dir els tres missatgers, i si són conscients que van a picar a una porta que només és per a ells, i si no l'obren el guarda la voldrà tancar per sempre. Els caldrà començar per demanar-li quina consciència té del seu poder sobre la salvaguarda de la porta de la llei, i d'on creu haver-lo tret. Si és capaç de preguntar-se a ell mateix no pas si a Catalunya tothom s'ha tornat boig o han caigut en mans d'il·luminats sense escrúpols, sinó, de debò, per què està passant el que està passant.
