‘V'

Diu la lle­genda que un dels orígens del símbol de la victòria es troba en la guerra dels Cents Anys, entre França i Angla­terra. Resulta que els soferts ciu­ta­dans fran­ce­sos deien que talla­rien els dos dits amb què dis­pa­ra­ven l'arc cadas­cun dels arquers angle­sos que llui­ta­ven en la bata­lla d'Agin­court (1415). Però els fran­ce­sos van per­dre i els arquers angle­sos van començar a ense­nyar els dits en forma de ve baixa en senyal de mofa. Podríem dir que des d'ales­ho­res la V és símbol de victòria. Però també pot ser que aquell símbol s'usés com a insult, perquè en la cul­tura anglo­sa­xona, amb la palma cap endins, el gest és ofen­siu. Així que podríem con­cloure que, com passa amb totes les cites cèlebres (ja no ve d'aquí), la pater­ni­tat del símbol de la victòria és de sir Wins­ton Churc­hill, que el va popu­la­rit­zar com a senyal de resistència durant la Segona Guerra Mun­dial. Churc­hill feia el gest amb la palma cap enfora... a vega­des amb un cigar entre els dits, cosa que ara et con­dem­na­ria a la foguera. Viquipèdia al marge, la decisió de l'ANC de rei­vin­di­car el vot amb una gran V diri­gida al món és un gran encert. Pel vot, per la victòria que sig­ni­fi­ca­ria el sim­ple fet de votar, però també per un altre sig­ni­fi­cat d'aquest símbol. El de la pau (i l'amor, ah, l'amor) que li va donar el paci­fisme dels anys sei­xanta, amb John Len­non com a icona. Democràcia i pau. Quin millor mis­satge es pot enviar al món? Democràcia i pau con­tra el no a tot i l'amenaça. L'oasi i la bom­bo­lla del crèdit van situar la màxima pre­o­cu­pació en si és millor el brie o el man­xego. Però Gerard Quin­tana i Xarim Aresté han fet tor­nar el rock-and-roll. La pre­o­cu­pació social i política. I Cata­lu­nya, una terra de gent “que emprende, que se juega su dinero, que tra­baja, que se esfu­erza, hace cosas y aporta y mucho al PIB naci­o­nal”, en defi­nició d'un Rajoy traït pel sub­cons­ci­ent, és alguna cosa més que la labo­ri­osa Cataluña.