‘V'

Diu la llegenda que un dels orígens del símbol de la victòria es troba en la guerra dels Cents Anys, entre França i Anglaterra. Resulta que els soferts ciutadans francesos deien que tallarien els dos dits amb què disparaven l'arc cadascun dels arquers anglesos que lluitaven en la batalla d'Agincourt (1415). Però els francesos van perdre i els arquers anglesos van començar a ensenyar els dits en forma de ve baixa en senyal de mofa. Podríem dir que des d'aleshores la V és símbol de victòria. Però també pot ser que aquell símbol s'usés com a insult, perquè en la cultura anglosaxona, amb la palma cap endins, el gest és ofensiu. Així que podríem concloure que, com passa amb totes les cites cèlebres (ja no ve d'aquí), la paternitat del símbol de la victòria és de sir Winston Churchill, que el va popularitzar com a senyal de resistència durant la Segona Guerra Mundial. Churchill feia el gest amb la palma cap enfora... a vegades amb un cigar entre els dits, cosa que ara et condemnaria a la foguera. Viquipèdia al marge, la decisió de l'ANC de reivindicar el vot amb una gran V dirigida al món és un gran encert. Pel vot, per la victòria que significaria el simple fet de votar, però també per un altre significat d'aquest símbol. El de la pau (i l'amor, ah, l'amor) que li va donar el pacifisme dels anys seixanta, amb John Lennon com a icona. Democràcia i pau. Quin millor missatge es pot enviar al món? Democràcia i pau contra el no a tot i l'amenaça. L'oasi i la bombolla del crèdit van situar la màxima preocupació en si és millor el brie o el manxego. Però Gerard Quintana i Xarim Aresté han fet tornar el rock-and-roll. La preocupació social i política. I Catalunya, una terra de gent “que emprende, que se juega su dinero, que trabaja, que se esfuerza, hace cosas y aporta y mucho al PIB nacional”, en definició d'un Rajoy traït pel subconscient, és alguna cosa més que la laboriosa Cataluña.